Tancant la història

Arrossegant, encara, la ressaca de la nit anterior - no pas per la celebració nadalenca, que a casa meva sempre són ben justes - vaig presentar-me al pub habitual amb les nenes, com sempre. El local, ple a vessar, tenia l'aspecte característic: una fumera descomunal, l'inamovible repertori que es manté ferm des de fa anys, els assidus a la festa, les mateixes cares que la nit anterior i que cada cap de setmana. Jo entrava com sempre, animada, disposada a passar-ho bé, a ballar fins que el cos em digués prou. Un cop dins i des del damunt d'unes escales que m'oferien una panoràmica de la situació, vaig buscar-lo a ell, el noi de cabells rinxolats amb qui, des de feia uns mesos compartia una història ben estranya però, sense cap dubte, complaent. Si hi era, no seria pas difícil veure'l, donada la seva corpulència i la seva alçada. I sí, des d'allí estant vaig localitzar-lo. Quan, finalment, vaig poder accedir-hi vaig veure que estava al costat de l'altre. El "cabrón", com l'havíem batejat nosaltres era un noi de vint-i-cinc anys, llavors, extremadament atractiu per la majoria de noies que circulàvem per la zona, de cabells foscos grenyuts, amb barba de pocs dies, faccions marcades i de mirada absolutament fascinant. Coneixia prou bé la reputació d'aquell home, conegut d'un conegut, seductor, amant d'una sola nit, músic per vocació, paranoic perquè no li queda més remei. Havia vingut assíduament al local d'assaig, a tafanejar més que res, amb la llauna de Coca Cola i el cigarret als llavis, si s'animava s'apropiava del micròfon o la guitarra i ens delectava amb la seva veu. Un dia, de cop, va deixar de venir. Alguna vegada, també, havíem compartit taula en aquells sopars de grup que fèiem al principi del projecte, per conèixer-nos, per crear una cohesió de grup que, en realitat, no vam aconseguir en l'any i mig que va durar aquell projecte musical. Mai, però, havia compartit cap conversa amb ell, que em semblava home de poques paraules i massa mirades. De nit, no obstant, amb alguna copa de més resultava més senzill intercanviar-hi quatre frases. Això sí que ho havíem fet alguna vegada.

Aquella nit, però, no en tenia cap ganes de compartir res amb ell, sinó que l'objectiu era passar una estona amb l'altre, el romàntic de les baquetes, l'enigmàtic noi que m'agafava la mà, que m'abraçava, que em donava el seu afecte d'una manera inquietant i, fins i tot, incomprensible. Molts gests i poques paraules. Tot transcorria amb certa normalitat - ja havia viscut nits com aquella, fins el moment - però el bateria va deixar-me amb l'altre individu uns minuts per atendre les pròpies necessitats fisiològiques. El meu estat etílic començava a ser considerable i la vergonya habitual s'anava fonent amb el fum concentrat de tabac del local. La conversa era distesa. No recordo la seva temàtica tot i que posaria la mà al foc que parlàvem de música, ja que era l'únic punt d'unió entre els dos. No tenia consciència del temps ni de l'espai, però de cop, la música va acabar, els llums es van encendre i el noi rinxolat era allà. Ni tan sols havia apreciat, de nou, la seva presència. Vam decidir seguir la festa i vam desplaçar-nos, tots tres, al següent punt de trobada dels habituals.

El nou escenari, molt més ampli que l'anterior, tenia diverses plantes - cinc n'havíem arribat a comptar, entenent el nom que havia rebut feia uns anys, Nivell 5 -. El noi rinxolat va trobar conversa a la planta tercera i el grenyut em va demanar si podíem pujar una planta més, que els individus que s'acabaven d'incorporar no li feien cap gràcia. Jo hi vaig accedir, tampoc coneixia de res aquells tres nois ni tenia cap interès en fer-ho.

Un cop a dalt, l'actitud de l'home va canviar per complet. No coneixia els seus gests, ni les mirades, ni les frases seductores que em dedicava. No recordo quant de temps vam restar allí drets, palplantats, conversant (o intentant-t'ho!). L'escena, des de fora, devia resultar graciosa: ell, parlant-me i jo, sense donar-li cap credibilitat, me l'escoltava. El meu castellà ebri pot ser la mar de divertit, ho sé. Finalment vaig decidir parlar-li en català, que fes ell l'esforç. El cert és que el seu català encara resultava més curiós i li feia vergonya. Vam deixar les discussions lingüístiques per un altre moment, al cap i a la fi llavors era el que menys ens preocupava. Recordo la sensació inquietant d'esperar que arribés l'altre noi, amb qui realment tenia ganes de compartir uns balls i unes copes. El rellotge avançava les seves agulles sense pietat, i el transcurs de la conversa no portava enlloc. La meva confusió era màxima: era allà, amb ell, però no sabia per què ni si, en realitat, en tenia ganes. Simplement: allà, amb ell.

De sobte em va abraçar, exercint una pressió important a la meva esquena, els braços forts van anar desplaçant-se. De sobte, sense adonar-me'n ja el tenia al damunt, explorant-me les dents, les genives, el paladar, jugant amb la meva llengua. Les seves mans, que ell m'havia fet conèixer com a "manos de acero" eren, ara, dolces, sensibles, suaus, jugaven dins la meva samarreta, els meus pantalons, els meus cabells. Les meves mans, més aviat aturades, per què ens hem d'enganyar, es limitaven a resseguir l'esquena perfecta i acariciar els bruns cabells, més atractius al tacte que a la vista. Ni tan sols vam intercanviar cap paraula, cap pensament, cap sentiment. Simplement actuàvem.

De nou, es van encendre els llums. Primer conflicte. Li vaig dir que havia de marxar, que m'esperaven, una amiga venia a dormir a casa. En poc temps va voler organitzar-me la vida. "Ven-te conmigo", em deia... Res, l'amiga em va anar perfecte. En cap cas tenia la intenció de marxar amb aquell individu, de veure sortir el sol amb ell, per dir-ho d'alguna manera. Es va molestar, la seva cara ho evidenciava i jo, com si m'hi anés la vida vaig dubtar per moments si complaure'l o no. Però no, no me'n fiava, de fet, ni tan sols en tenia ganes. No volia que la nit acabés malament, que marxés enfadat. Va agafar-me la mà i m'ho va preguntar per darrera vegada: "¿Vienes?". No podia deixar la meva amiga penjada, no volia marxar amb ell... La decisió estava presa. Un petó a la galta posava punt i final a la nit.

Després d'això, vaig viure penjada d'un núvol uns quants dies. No esperava que tot allò tingués més transcendència, com ja he dit coneixia les seves costums, però una també és humana i per uns dies, no recordo si pocs o molts, vaig viure certa confusió. De la confusió a la ràbia. Mica en mica, aquesta ràbia que la història em provocava va transformar-se, quasi sense avisar, en indiferència. M'és ben bé igual. De vegades encara el veig recolzat a la barra de l'etern pub, escannejant el gènere femení, escollint amb atenció la propera presa. És curiós i no puc evitar somriure quan hi penso: és talment un d'aquells mascles que es creu omnipotent i que sap jugar perfectament les seves cartes i jo, sense adonar-me'n (o sense voler adonar-me'n) vaig caure a les mans d'aquell home, el meu Quixot (no sé per què, però em recordava a l'home de la Manxa) per una nit. Al cap d'uns quatre mesos, recordo que era setmana santa, l'home, creient-se un heroi, va oferir-me el seu llit en veure que l'amiga la casa de la qual jo anava a dormir estava, diguem-ne, ocupada. Ai, Quixot de mans d'acer, grenyes fosques, braços forts, petons dolços, esperit grunge...Tot un personatge que va tocar un vaixell, però no va pas enfonsar-lo. El primer que em va fer actuar sense pensar en el per què, ni en les seves conseqüències, el que va aconseguir trencar els esquemes de la meva organitzada ment.

Ara, només parlem si és estrictament necessari, per no creuar la línia de la mala educació. Suposo que es tracta de simple desinterès. Cap dels dos és com era llavors.

Després d'escriure això i treure'm aquesta espina, només sento...indiferència. Ho necessitava. Bé, només em queda una petita incògnita: mai he sabut si el rítmic rinxolat va arribar a pujar mai a la quarta planta del local.