Tal aliment, tal creixement

Rescatar el nen no és tornar a ser el nen que hem estat ja fa més o menys anys, molts en el meu cas.
Que fèiem a la nostra infància? Demanar molts per què, imaginar-nos el que podria ser sense gaires restriccions, lligar caps i arribar a conclusions de la nostra manera, compartir-ho amb els companys i de tot plegat fer-ne les nostres pel·lis entre tots.
Pensàvem! Fèiem funcionar el magí, i ho fèiem amb naturalitat i no ens representava esforç, era molt divertit... Apassionant!
Amb el pas del temps el nostre horitzó es va anar omplint de nos: no, així no, això no es fa, no diguis això, que ni se t’acudeixi...; i com a resposta al nostre per què: quan siguis gran ja ho entendràs, perquè t’ho dic jo, perquè sí! Gran recepta per estalviar-nos temps i esforços a tots.
Ens van anar oferint un menú de respostes, cada cop més restringit, ja ens fèiem grans, arribàvem a tenir “ús de raó”. Ens oferien plats més grisos, uniformats, tendents a anul·lar la més petita diferència, fins evolucionar a la categoria de ranxo de caserna.
Molta intoxicació, neveres pleníssimes amb reserves immenses de ranxo més o menys edulcorat, a punt de servir, el que mengem cada dia, a cada instant. L’alternativa, diuen, és la gana.
Tal aliment, tal creixement.
......
I si desconnectem les neveres?