Desaprendre, descolonitzar la ment

Avui, no sé per què, torno a escriure. Han passat més de tres anys des que vaig escriure els paràgrafs anteriors. Pensava que força mesos, potser més d’un any, però en mirar-ho, la data de creació de l’arxiu és de fa més de tres anys!!!
El temps tan voluble; un instant se’t fa etern i una vida, un instant.
Aquests darrers tres anys he canviat molt alhora que també he restat invariable. Però també em va passar els tres anys anteriors i ara fa nou anys, i dotze, i... I amb el temps, oblit i acumulació i més oblit i més sediment.
Quina classe de mecanismes racionals o sortilegis il·lògics fan de filtre? Per què això sí que ho recordo, i allò altre en canvi ja em semblaria d’una novel·la o que pertany a la vida d’un altre?
L’edat també participa en aquest joc: de petit tot és nou, és descoberta, i el temps s’allarga, amb l’edat el pas i els sentits s’alenteixen i el temps s’accelera.
Dissortadament aquesta evolució sol fer de la innocència incredulitat i de la bondat ruqueria, si no malícia. En diem aprenentatge o procés per a la correcta Inserció social i fins i tot civilització.
És com si d’un immens catàleg amb milions d’articles i útils pràctics un suposat gran savi, que vetlla pel també suposat bé superior, n’anés censurant el seu coneixement i exploració, per facilitar l’evolució dels usuaris com a ens útils i integrats en un món ideal i a la mida del que és civilitzat.
El catàleg esdevé un pervers maquinari que converteix un ser viu i creatiu per naturalesa en un individu amb pocs recursos, poruc, previsible i per tant controlable.
Amb el temps la pàtina es va fent més gruixuda, i amb la pràctica comuna, l’alienament social més generalitzat. La solució i l’acció sempre resten en mans del savi suprem.
Desaprendre, descolonitzar la ment.
......
Rescatar el nen.