Consciència

En néixer tu, instantàniament vaig fer-ho jo.
Vas venir al món on ho vas fer per casualitat, podries haver-ho fet als altiplans dels Andes, al Sahel subsaharià, a Escandinàvia, en una illa dels mars del sud, a la selva amazònica...
- Molt bé, però jo vaig néixer a Barcelona.
Si, vas néixer a Barcelona, i et van tocar uns progenitors i una família, també podrien haver estat uns altres, des de les situats a l’elit social, fins als que estan en risc d’exclusió. Fins i tot podies haver estat un nadó abandonat.
- Els meus pares eren treballadors, arribaven amb dificultats a finals de mes, però mai vaig passar gana, ni em va mancar res d’essencial.
La gent que vivia al lloc on vas néixer tenia una organització social, unes creences, una cultura, unes tradicions, un passat compartit.
- Jo vaig viure la Barcelona del meu barri de Gràcia. Els de Gràcia no érem com els de Pedralbes, de Sant Martí, de Nou Barris o de l’Eixample.
Imagina’t doncs si haguessis nascut a l’Alto bolivià, a Casablanca o a Xangai.
- Aquests eren i són altres mons, entorns molt diferents.
Sí, però pensa que entre tots formem la humanitat, vivim al mateix planeta.
- Potser sí, però jo vaig néixer aquí i em vaig criar amb la gent d’aquí.
Tu i jo, la teva consciència, també vàrem créixer plegats. Tu depenies totalment del teu entorn immediat, i jo depenia totalment de tu.
- Com qualsevol nadó vaig néixer amb una herència genètica i uns instints de supervivència que determinaven totes les meves necessitats: salut, menjar, dormir, anar net i còmode, no passar fred ni calor i més endavant també entretenir-me, interactuar amb el meu entorn immediat, les coses, les persones, i despertar els sentits.
Mentre aprenies a ser tu, jo començava a ser jo.
- Jugant em vaig anar relacionant amb la gent i les coses del meu entorn. Vaig aprendre que el foc cremava, que el caramels m’agradaven, però també que segons què feia o deia disgustava a la mare o als germans o als amics. Hi havia coses que es podien fer i d’altres que no. Ho volia entendre i anava preguntant: per què he d’anar a dormir si no tinc son? Per què m´he de menjar això que no m’agrada? Per què no es diu això, si tots els nens ho diuen? ...
I així, jo vaig començar a créixer, aquests eren els meus primers biberons.
- Els pares, la família, l’escola, els companys de joc em varen anar mostrant els límits del que era bo i dolent. Ho feien de maneres diverses: uns contestant amb paciència les meves preguntes, d’altres amb un: perquè ho dic jo!, i d’altres amb fets i conseqüències gens agradables. M’anaven educant!
Amb aquest material jo anava construint límits i referències.
- Ja més grandet anava a casa dels amics i veia que podia menjar galetes quan volia, o anàvem a dormir tard. Hi havia coses que allà no eren dolentes, però també sentia que em miraven malament quan feia alguna cosa que per a mi no tenia res de mal. Hi havia contradiccions que em confonien. El que era bo o dolent no era el mateix per a tothom.
Començava la nostra relació dialèctica.
- Arribada l’adolescència tenia la necessitat de saber qui era jo, com volia ser o com hauria de ser. Molt del que m’havien inculcat no tenia sentit. El món tal com era no tenia sentit. Fins arribar a la negació dels referents més immediats. Què era bo o dolent per a mi i què era bo o dolent per als altres? Suposadament havia de coincidir! Com hauria de ser un món millor? Com hi hauria de viure la gent?
Va créixer la nostra interdependència i començaves a forjar-me fent-nos més íntims.
- Amb el pas del temps vaig trobar feina, vaig formar una família, vaig escalar professionalment i socialment. En els paràmetres avaluadors predominants del moment m’anava força bé, per no dir molt bé. Havia de renunciar a determinats principis, però era el necessari per avançar.
Sí, en aquella època vàrem tenir moltes batusses fins que em vares receptar uns trankimacins i unes píndoles per dormir.
- Va ser una bona etapa, però va venir el divorci, la cubana, la crisi, i se’n va anar tot a la merda! I, no sé com, vaig tornar a les preguntes de l’adolescència. Què hi faig jo aquí? qui soc? Qui vull ser? Què m’importa, què no m’importa i per què?
Em vas retirar la medicació, i a poc a poc, em vaig anar despertant.
- Podia aprendre quelcom del viscut? Vaig arribar a la conclusió que aquella crisi era una oportunitat per retrobar-me. Sent més crític en les tries m’hauria anat millor. Havia de revisar els meus conceptes de què era bo o dolent.
Vàrem començar el procés de revisió crítica del catàleg d’idees preconcebudes i de creences no indagades, de les prioritats en les tries.
- Ara constato que el procés de qüestionar-me idees i fins i tot sentiments profunds, no és senzill, no hi ha fórmules, és difícil abandonar seguretats i certeses per a construir alguna cosa nova i desitjablement millor. Serà un camí llarg. Compartir-lo amb d’altres que tenen la mateixa inquietud el farà més transitable.
El camí no s’acaba mai, el camí és la finalitat.