L’individu, valor del col·lectiu

Un relat de: A Bruch
El amics ens explicaven increïbles històries, que havien viscut els grans, sempre referents i protagonistes: el meu pare..., el meu avi..., i ens hi tornàvem: això no és res, si el teu tant, el meu també i fins hi tot molt més..., Reflexos del desig de ser i la construcció d’unes credencials que donin fe de la nostra capacitat de ser i ser protagonistes. Sinó ara, més endavant, segur...
L’entorn on som immersos sempre és propici al mimetisme. Ens és útil per comparar i provar la validesa de les imaginàries credencials.
Sempre anem provant de ser protagonistes del nostre futur. Ho provem durant la infància i ho seguim provant en avançar per l’adolescència, la joventut i la maduresa. I a la senectut ens preocupa com arribar i decidir en el darrer pas, la mort, experiència única que viurem cadascun de nosaltres. Si ara fos el moment m’imagino mirant enrere i constatant que el que he viscut, la meva vida, l’he viscut jo: he gaudit i patit, he compartit i m’he empassat la soledat, però del principi a la fi ha estat la meva vida. He estat jo. La meva vida i jo som irrepetibles, com ho és la vida de tots els altres.
La vida col·lectiva és la suma de vides individuals. L’individu és la base i és i ha de ser el principal valor de la vida col·lectiva.
L’individu principal valor del col·lectiu.
......
Trenquem el cercle perfecte.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer