L’individu, valor del col·lectiu

Un relat de: A Bruch
El amics ens explicaven increïbles històries, que havien viscut els grans, sempre referents i protagonistes: el meu pare..., el meu avi..., i ens hi tornàvem: això no és res, si el teu tant, el meu també i fins hi tot molt més..., Reflexos del desig de ser i la construcció d’unes credencials que donin fe de la nostra capacitat de ser i ser protagonistes. Sinó ara, més endavant, segur...
L’entorn on som immersos sempre és propici al mimetisme. Ens és útil per comparar i provar la validesa de les imaginàries credencials.
Sempre anem provant de ser protagonistes del nostre futur. Ho provem durant la infància i ho seguim provant en avançar per l’adolescència, la joventut i la maduresa. I a la senectut ens preocupa com arribar i decidir en el darrer pas, la mort, experiència única que viurem cadascun de nosaltres. Si ara fos el moment m’imagino mirant enrere i constatant que el que he viscut, la meva vida, l’he viscut jo: he gaudit i patit, he compartit i m’he empassat la soledat, però del principi a la fi ha estat la meva vida. He estat jo. La meva vida i jo som irrepetibles, com ho és la vida de tots els altres.
La vida col·lectiva és la suma de vides individuals. L’individu és la base i és i ha de ser el principal valor de la vida col·lectiva.
L’individu principal valor del col·lectiu.
......
Trenquem el cercle perfecte.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: