Sucs de taronja i babutxes

L'hotel que freqüentaven els turistes de més poder adquisitiu estava situat en la pujada d'un turó anomenat Tishira, pujada que era famosa pel seu mercat de babutxes, i allà era on acostumava a instal·lar en Khalid la seva parada de sucs de taronja: un carro de mà, de la mida d'un bressol per a un nen, recobert amb un tendal d'un color blavós que a ell li recordava els celatges amplis i nets de Laranche, la seva terra.
Molt d'hora del matí, quan encara no era clar del tot i la llum semblava de color d'aigua bruta, Khalid anava al mercat per escollir les taronges madures i brillants, vives com petits planetes de joguina. -En les parades, els comerciants ordenaven encara la seva mercaderia: reposaven les piràmides d'olives, relluents com e es, l jade polit; penjaven dels seus garfis els xais i obrien els sacs d'espècies, que semblaven omplir el món de colors i aromes d'alquímia.
Khalid instal·lava el seu carro en un tram sense pendent i començava a exprimir les taronges. Aquella feina rutinària no impedia que mentre exprimia es meravellés contínuament d'aquell fluir espès suc des de l'espremedora de llautó fins a la flasca de cristall, que ell cobria amb tapets bordats per preservar-les de la voracitat insensata de les mosques, nàufragues vocacionals de la dolçor.

Khalid no entenia com els turistes no s'aturaven a prendre un suc de taronja, més quan els raigs del sol queien de valent, i li estranyava la poca set dels estrangers, que passaven a centenars cada dia per davant del seu carro amb aquells ulls entre hipnotitzats i aterrats amb els quals els turistes acostumen a rendir homenatge a l'extensa diversitat del món.
Compraven babutxes, riallers i festius, deixant a l'aire els seus peus blancs -torturats per les caminades folklòriques- en el moment d'emprovar-se-les, però no bevien suc, just al contrari que els nadius, que bevien el selecte suc d'en Khalid i que mai no compraven babutxes en el mercat de Tishira -aquelles especialment puntegudes, aclaparades de pedreria, que els estrangers s'emportaven a grapats amb l'artístic propòsit de penjar-les en els seus ranxos de Texas o en les seves golfes de Berlín.
Ahmed, el guia, sempre passava a prendre's un got de suc quan tornava de recórrer, una vegada més, arrossegant airosament la seva lleu coixesa, el laberint modest i casual de la medicina i de conduir als turistes a la botiga caleidoscòpica de les catifes per guanyar-se una comissió.
De fet, la història de Khalid i Ahmed eren força similars en el fons: tots dos havien arribat d'una altra zona més pobre del país per guanyar-se la vida i poder anar a un hospital que els hi oferís una millor qualitat de vida. Ahmed sabia que la seva coixesa aniria deixant de ser lleu i tenia possibilitats de reviure el mateix amb l'altra cama. De fet, ja li venia de genètica. Havia vist patir el seu pare i el seu germà gran i decidí conduir turistes amunt i avall per aconseguir suficients diners per desplaçar-se a l'hospital de la capital i que li deixessin la cama el millor possible. Fins i tot ja li havien parlat de tipus de pròtesis.
El cas de Khalid no era gaire diferent: tenia pressió dins la retina i mica en mica perdia la vista però ell no deia res. L'hospital de la seva terra era molt precari i intentava treballar el màxim per poder gaudir del fluir del suc de les taronges i, sobretot, per tornar a disfrutar del cel net de Laranche. Però en el seu cas ni en l'hospital de la capital li garantitzaven una recuperació absoluta. Però ell es conformava en poder aturar la malaltia i que no anés a més. El problema era que quan hi pensava, només veia que els turistes compraven babutxes en lloc del seu suc i això l'enfurismava.
Ahmed tenia milers de direccions, veritables o -qui sap-
falsejades, de milers d'estrangers, i guardava aquells papers dispars -targetes de visita, ràpides cal·ligrafies en tovallons de paper- com un arxiu de destins quimèrics, els noms dels quals -Baltimore, Sevilla, Tokyo- sonaven en els seus llavis com el tremolor il·lusionat de qui pronuncia una fórmula màgica.
"Uns anglesos", per exemple, li deia Ahmed a Khalid quan arribava a prendre's el suc després de deixar als turistes en la porta de l'hotel. "M'han donat cent dirhams", deia Ahmed, per exemple, y Khalid feia un gest que el mateix podia expressar un horror còsmic que una alegria infinita: ni exprimint totes les taronges del mercat aconseguiria ell aquella xifra en un dia de calitja. Això l'enfurismava perquè li recordava els seus problemes amb la vista i que mai no aconseguiria uns serveis per solucionar-ho.
Per les tardes, arribava a la parada d'en Khalid el seu altre client fidel: en Jhaba, guiat per la seva germana, i es recolzava somrient contra el mur, amb els ulls perduts en la perspectiva i Khalid es veia a si mateix al cap d'uns anys.
Jhaba parlava amb Khalida de les taronges o de la resta de coses que existeixen en el món, i la boca de Jhaba era una interrogació continua: "¿Com son els nous turistes?", o "¿De quina marca és el cotxe que acaba de passar?", i Khalida, mentre anava exprimint les taronges, li donava una resposta minuciosa, d'acord amb el seu caràcter de divagar i amb la seva vocació pels altres.
"Per aquí arriba Ahmed de guanyar-se un bon grapat de dirhams", deia Khalid quan veia arribar a aquell heroi del rondeig dels carrers, i Jhaba, només sentir el nom del guia, dibuixava en la seva cara un d'aquells somriures mecànics i duraders dels cecs.
Només arribar al carro, Ahmed es bevia un bon got de suc, li donava un parell de dirhams a Khalid, es refregava els llavis amb la seva mà experta en assenyalar llocs típics i botigues de catifes, i començava a relatar les seves aventures.
A Ahmed li agradava parlar de turistes rosses, de llargues cames, generoses, que l'havien besat amb els seus llavis d'un color rouge com la sang que fluïa per les seves exaltades venes. I Jhaba, des de la seva cova cega, somreia. I Khalid exprimia taronges amb més deler que mai, i Ahmed mostrava a Khalid un nou paper amb noves adreces de terres llunyanes, i Jhaba palpejava el paper per participar d'aquell esdeveniment, i Ahmed acabava guardant-se avariciosament el paper en la butxaca dels seus pantalons vaquers, obsequi d'aquell cavaller italià que portava molts anells i una gruixuda cadena d'or penjant del coll. De mentre, Khalid pensava si alguna d'aquestes adreces el portaria algun dia fins a la solució dels seus ocultament malalts ulls.
Quan apareixien uns turistes per la porta de l'hotel, Ahmed anava a buscar-los en carrera, amb aquella lleu coixesa que donava als seus moviments una anomalia de titella, i els hi feia petites reverències, posant-se les mans a l'esquena en actitud servicial.
Quan passava per davant del carro de Khalid, Ahmed el mostrava als turistes, però els turistes assentien i passaven de llarg, amb els ulls fixos en les parades de les babutxes.
Khalid seguia exprimint taronges i, de tant en tant, Jhaba li preguntava si veia pujar per la pendent a la seva germana. Si Khalid responia negativament, que no la veia arribar, Jhaba assajava un somriure rígid de calavera feliç, perque encara podria seguir parlant durant una estona amb el seu amic Khalid i ensumant les taronges, que ell imaginava com petites esferes màgiques, carregades de dolçor i aspror, que aromatitzaven el món, aquella casa petita i tenebrosa.