Sota el teu tròpic

M'aixoplugo al teu tròpic. El monsó no s'acaba mai i bat les finestres, furiós. Aigua i vent a glopades, un clima ben animal. Per sota la porta s'escola un rierol d'aigua que no s'atura. A poc a poc i ordenadament va conquerint cada rajola i es bifurca per les juntures imperfectes i les escletxes, que l'acullen i el conviden a seguir camins inesperats.
M'arrauleixo sota el teu tròpic i sento la fullaraca humida que s'arremolina. Les bèsties fugen i s'amaguen, apenes si udolen, com avergonyides, el pèl moll, els ulls coberts per un vel. Es fa fosc i no se sap si és que cau el sol o els núvols s'han fet més dobles. M'agradaria atansar-me a la nevera i agafar una mica de llimonada amb sucre, però ara mateix no recordo on he posat la sucrera i penso que ja hi haurà temps.
M'encongeixo dintre el teu tròpic. Sembla com si la tempesta amainés, oi? Potser els vidres regalimen menys, com si una llum tímida i fresca gosés atravessar els vapors. De lluny arriba el xipolleig d'algú que ja gosa sortir de casa i tresca per entre els bassals. El batre d'unes ales tremoloses anuncia la fi de la pluja. Les coses sempre esperen el final per aventurar-se una altra vegada, per tornar a començar aquell delit irrefrenable de les coses quotidianes que la tempesta ha prohibit durant una estona.