Sordesa

Un relat de: Flanagan

Hi havia poques llums que il·luminessin la gran sala d'embarcament, on Mikhail Dawson feia una hora que esperava que anunciessin el seu vol per l'altaveu. S'hi trobava incòmode, no solament perquè no tenia prou llum per llegir, sinó també perquè l'ambient era inquietant: era un aeroport i no ho semblava gens. Hi havia seients còmodes, una cafeteria i uns lavabos que, a diferència de la majoria de serveis públics de la Unió Soviètica, eren força decents. I el terra era fet d'aquell marbre tan suau que donava la sensació que un hi podia patinar. La sala, a més, tenia poques parets, ja que la majoria de la zona estava envoltada per uns grans finestrals a través dels quals es podia veure l'aterratge o l'enlairament dels avions. Calia destacar, però, que la majoria dels avions que arribaven allà, a Sant Petersburg, eren d'altres llocs del país. La URSS estava força aïllada del món, i rebre avions normals de passatgers estrangers no era gaire habitual. I precisament per això, per aquest aïllament, l'aeroport era buit. Hi havia més funcionaris o treballadors que viatgers. S'assemblava més a un aeroport de Sibèria, i era el de Sant Petersburg, el segon més important del país.

Dawson havia estat moltes vegades al bloc occidental, i l'aspecte dels seus aeroports era ben diferent: gent amunt i avall, botigues dins les terminals amb productes de tota mena, un tràfic d'avions abundant i freqüent...fins i tot semblava que la il·luminació crees un ambient més alegre.

No obstant, que la il·luminació fos insuficient per llegir li importava poc, a Dawson. Feia força estona que s'intentava concentrar per llegir i no podia. Els records del què havia passat una estona de camí cap a l'aeroport li ho impedien. Però havia decidit oblidar-ho ràpid, tancar tots aquells pensaments en algun armari de la seva ment i llençar ben lluny la clau. Perquè, a vegades, rendir-se a l'evidència ( que molts membres del servei públic soviètic, en aquest cas la policia, eren uns fills de puta ) feia mal, molt mal.

Dawson intentava llegir l'últim paràgraf del capítol quan un parell de policies es van acostar cap a ell. Dawson ni es va immutar. Tots dos portaven l'uniforme de la policia, el típic verd lleugerament fosc amb els kalashnikov a l'esquena. Un d'ells semblava del sud-est rus, de prop de Mongòlia, perquè tenia els ulls lleugerament axinats. Era alt, gras, morè i devia fer la cinquantena. L'altre es veia més jove, de l'edat de Dawson probablement, i semblava tenir una força física tremenda perquè se'l veia molt corpulent. Tenia uns cabells lleugerament rossos i una pell un pèl pàl·lida. Dawson es va quedar assegut, deixant el llibre al seient del costat i mirant-los fixament als ulls, serè.

-Papers- va preguntar el dels ulls axinats.
Era evident que el gran i gras portava la veu i l'altre intimidava.
- SMERSH - va respondre Dawson.
Els dos homes van mirar-se, sorpresos. No s'esperaven una resposta com aquella. Al cap d'uns moments, però, es van tornar a quadrar.
- Ja ho veurem, això. Ensenyi'm proves- va replicar el suposat agent d'origen mongol.
Dawson es va treure de la caçadora la seva documentació. Li va entregar a l'agent. Aquest va estar-se un minut repassant detingudament el contingut.
- Ja veig, ja veig...i a on vas?- va demanar-li.
- Això, a tu no t'interessa- va dir secament Dawson.
L'home i el seu company van riure i el dels ulls axinats va afegir:
- Ja ho crec que sí. O m'ho dius, o surts d'aquesta sala amb plom al ventre - va amenaçar.
- Si tens alguna queixa, parles amb el General G-.
Els policies van fer una cara d'amargor.
- Però...em pensava que eres administrador de la SMERSH -va dir amb inseguretat el policia.
- Depenc directament de G-.
- Ets del servei executiu?- va dir tremolós el policia.
Dawson odiava aquell nom, però va respondre afirmativament:
- Això mateix -.
- Ja...doncs...disculpi les molèsties. La documentació està en ordre. Aquí la té. Passi-ho bé -. I se'n van anar.

Dawson no va donar ni les gràcies. Detestava aquell tipus de gent. Arrogants, gent capaç de disparar algú perquè sí, sense cap motiu. Intimidaven per diversió, per sentir-se importants. I quan es trobaven algú superior, vinga a mostrar-se respectuosos i a obeir ordres. El grau de policia els donava llibertat per a tot i gairebé màxima impunitat. Un altre dels defectes del règim.

La seva feina ( i especialitat ) era matar. No ho negava. Però se sentia ben diferent de la majoria dels seus companys. A molts els agradava i se sentien a gust matant en nom de la pàtria russa. I per què? Ell també era rus, servia a la pàtria amb fervor, era apte per la feina però no era un sàdic. Matava de la manera més freda i neta possible i després oblidava tots aquells records en un lloc de la ment, el mateix on ara intentava enviar el terrible record del metro.

Però precisament perquè aquells dos homes li havien fet recordar aquell incident, va decidir analitzar mentalment una última vegada aquell tràgic i vergonyós succés de feia un parell d'hores...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer