Sordesa II

El vagó es movia al ritme dels revolts tancats que tenia el túnel. Era un posició ben incòmode per llegir, però Dawson agafava aquella línia cada cop que havia d'anar a l'aeroport, i estava ben acostumat. A més, l'ambient era bo i tranquil. Poca gent agafava aquella línia. Les poques estacions per on passava eren de llocs pocs concorreguts de la ciutat, bastant marginals: Uts-Stavianka, Smolny, Vessely, Kukpchino... Els vagons estaven gairebé sempre buits, malgrat que fos una línia que portés a l'aeroport.

En aquell moment, al vagó només hi havia 4 persones comptant-li a ell, i això que es trobaven a la meitat del recorregut, no pas al principi o al final. El vagó, com tot el tren, presentava un aspecte atrotinat, pobre. Era una de les línies menys cuidades de la ciutat, però ja anava sent hora de millorar-la. Els vidres tenien esquerdes, per algunes de les quals passava l'aire calorós del túnel. Alguns seients, anteriorment força còmodes per ser del metro, estaven trencats o els havien arrencat el coixí.

En aquella línia, a més, un no s'hi podia distreure. Si es quedava adormit o estava massa concentrat llegint un llibre, se li podia passar la seva parada, ja que l'altaveu per on s'anunciaven les estacions ja no funcionava. En definitiva, un tren trist que contrastava amb les acceptables línies del centre de la ciutat.

El sotrac en un dels revolts va distreure Dawson de la seva atenta lectura. Va mirar el vagó, i va adonar-se que era com sempre: ambient trist i solitari, amb només quatre passatgers. Tot seguit va dirigir la seva mirada al plànol que hi havia enganxat en un dels vidres. Li quedaven 3 parades: Vessely, Kukpchino i l'aeroport. Era poca estona. Entre Vessely i Kukpchino hi havia molt poc interval de temps, i entre aquesta última i l'aeroport no hi havia més de 5 minuts.

Quan va arribar a Vessely, Dawson ja havia tancat la seva lectura amb el seu punt de llibre en forma de nen, un regal del fill de la Tatiana. De fet, amb prou feines el coneixia. Però deuria saber que va ser ell qui va donar feina a la Tati al seu pis, i que havien fet molta amistat. D'això, ja feia molt de temps. Ara la Tati ja rondava la seixantena, i el seu fill estava acabant els estudis. Tan de bo aconseguís fer realitat el seu somni de ser pilot, pensava Dawson.

A Vessely va baixar un senyor i va pujar una noia jove que va immediatament va cridar l'atenció de Mikhail Dawson. Era una noia que deuria tenir uns 23 anys. Era molt morena, tenia els cabells negres lleugerament arrissats en una cua. Era molt baixeta i extremadament prima. Tenia uns ulls molt grossos i foscos, i una mirada perduda en l'horitzó, com si fos autòmat o estigués drogada. Per l'aspecte, hauria dit que era d'ètnia gitana, però no posaria la mà al foc. Va mirar a on estava ell, i després a l'altra banda. Es va girar i va anar cap a l'altre extrem del vagó, on estaven assegudes les altres dues persones.

Quan va arribar a les dues dones que seien a l'altra banda, Dawson va fixar-se en la cosa que portava a les mans. Era una mena de llibreta o quadernet. No havia ni dit res a les dues dones que tenia davant, només els havia acostat la lliberta i baixat el cap. Demanava firmar alguna cosa? O potser caritat?

Les dones es van quedar sorpreses, van mirar-se un instant i després es van aixecar, tornant-li la llibreta. Pel que es veu, baixaven a la següent parada. La noia la va agafar i tot seguit, va mirar cap a la banda del vagó on seia Dawson. Aquest la va mirar fixament als ulls, aguantant-li la mirada. Durant uns segons, tots dos es van quedar mirant-se fixament, mentre el soroll de les portes indicaven que s'havien aturat.

Ella va començar a caminar cap a ell, amb els braços encreuats i amb la llibreta als pits, com si fos una mena de protecció. Dawson la seguia mirant, esperant que arribés cap a ell, però aleshores van pujar tres individus entre una de les portes que la separaven de la noia.

Eren policies. Bastant joves tots tres, no deurien tenir més de trenta anys. Portaven la típica vestimenta: botes, abric verd fosc i els kalashnikov. Per com caminaven i el to de veu, semblava que anessin molt trompes. Es van quedar a la plataforma del mig del vagó, sense seure. Deurien anar a fer un torn per l'aeroport, va pensar Dawson.

Quan la noia va passar pel costat dels policies, un d'ells, que estava d'esquenes a la noia, es va girar de sobte i se li va posar al davant.
-On vas preciosa? Que no vols estar amb nosaltres? - va dir amb veu desagradable.
Ella el va mirar, però semblava com si no ho hagués entès. Va agafar la llibreta amb una mà i va començar a fer una mena de senyals.
-Ets idiota o què? Què cony estàs fent?- va fer un altre dels homes.
La noia no es mostrava gens insegura. Era com si no entengués el què deien, i seguia gesticulant.
- Au va, ensenya'ns què portes a la mà- va dir el que havia parlat primer, i bruscament li va treure la llibreta de la mà.
Quan ho va fer, ella es va posar molt nerviosa, i va començar a emetre sons inintel·ligibles.
- Ets boja o què? Calla collons!- va exclamar el policia. Mentre mirava la llibreta, va dir- Vaja, vaja...ara entenc perquè et fas la imbècil. Demanant diners per a la merda aquesta eh?- I li va donar una bufetada- Doncs ara ens acompanyaràs a la comissaria, estúpida.
Ella, que semblava que ara entengués el què passava, es va posar més nerviosa i seguia gesticulant.
Finalment, el què encara no havia dit res, va fer:
- Au, tranquil·la maca...ja veuràs com no passa res- la va intentar abraçar bruscament, i ella, que no es deixava, li va donar un patacada a la cama.
- Puta! Ara veuràs jo com les gasto!- va agafar el fusell, i amb la culata li va donar un cop a la panxa. Acte seguit, la va aixecar, es va acostar a la seva cara, i va ajuntar els seus llavis amb els d' ella.
Els altres dos esclafiren a riure.
- Sergéi, va, un altre cop no- li va dir un.
- Deixa'l fer! Total, encara queden uns minuts per arribar a l'estació de l'aeroport- va dir l'altre.
Mentre el tal Sergéi intentava treure-li la camisa a la noia, l'últim policia que havia parlat va veure com un individu de l'extrem del vagó s'acostava decididament cap a ells.
-Tu més val que no t'hi fiquis, desgraciat- va amenaçar.
Dawson no va fer cas de l'amenaça. Va prosseguir els dos metres que li quedaven per arribar al grup amb pas ferm i decidit.

No hi ha haver cap creuament de paraules. Dawson va obrir el palmell de la mà esquerra, va encongir els dits, i li va etzibar de front un cop a la boca del policia que l'havia amenaçat. L'espasme i la caiguda a terra van anar seguits de la reacció del següent home, que va moure la mà per apuntar Dawson amb el kalashnikov. Abans que pogués apuntar bé, l'individu va rebre un cop a les parts per part de la cama esquerra de Dawson.

L'home es va agenollar i Dawson li va donar un cop de genoll al front. El policia va caure enmig de dos seients, inconscient. El darrer home, que havia llençat a terra la noia, va llançar-se amb ràbia cap a Dawson. Aquest, preparat per l'envestida, va contenir el cop. Durant uns segons, els dos homes van estar agafant-se pels braços, intentant empènyer l'altre. Dawson, finalment, li va etzibar un cop de front al pont del nas del policia, que instantàneament el va deixar anar. Va mirar al sostre del vagó un moment, després va tambalejar-se i va caure desplomat al terra.

Mikhail Dawson es va quedar de peus, contemplant l'escena. Dos dels tres policies estaven inconscients. L'altre, que tenia la boca plena de sang, remugava a terra. Dawson va agafar un dels kalashnikovs i es va quedar vigilant-lo. Al cap d'un minut, van arribar a l'estació.

Abans que entrés algú i veiés l'escena, Dawson es va agenollar per mirar a la noia.
- Ja sé que ets sorda. Pots entendre'm?- va dir.
La noia, encara estupefacta pel què havia vist, no va respondre. El mirava a ell, però era una mirada buida, d'incomprensió.
- Si parlo a poc a poc, vocalitzant, entens alguna cosa?- va fer l'home.
Ella va dubtar, però finalment va assentir.
- Bé, doncs. Vine amb mi, anem cap a fora- va fer ell.
Ell li va agafar el quadern, però ella no li ho va retreure pas.
A través d'uns túnels i uns accessos, van arribar a la terminal de l'aeroport .La va conduir cap a enmig de la zona de facturació, a prop de les sales d'embarcament. Hi havia un conjunt de cadires. Van seure.
-Em sap greu això que t'han intentat fer. Quins fills de puta- va dir Dawson, amb veu lenta però clara.
Van quedar-se un minut sense dir res, quan l'home va fer:
-I això que portes?-la noia no li va impedir que agafés el quadern; aquell home semblava fred, rude, però li inspirava confiança - Ah, ja veig. Vols diners per intentar que no us facin fora de l'hospital per a discapacitats...- va fer una pausa- Saps? Això en teoria és il·legal aquí... això de demanar diners...però... no t'ho retrec- i li va somriure.
La noia se'l va quedar mirant fixament. Era una mirada de súplica, i ell ho sabia.
-No, no puc. Si posés el meu nom i el meu compte bancari en aquesta llista, tindria molts problemes a la feina. Em sap greu. De debò.
Ella es va resignar, i va tornar a mirar al buit.
Tens fred?- va fer ell.
Ella va assentir amb el cap.
-Doncs vine, posa't així-.
I abraçats l'un amb l'altre, Dawson esperava el moment d'entrar a la zona d'embarcament.

***
Dawson estava al labavo més proper a la seva porta d'embarcament rentant-se la cara. Havia dormit poc i en comptes de llegir una estona, li havien agafat ganes de dormir. I amb aquella història del tren necessitava despertar-se. Es va assecar i es va mirar al mirall. Havia fet bé no donant-li diners? O havia estat massa cruel?

No, havia fet ben fet. Ell era així. L'havia salvada d'aquells desgraciats, i allò era el què importava. De fet, havia pensat en donar-li l'adreça de la Tati. Ella hauria estat encantada d'ajudar-la, malgrat saber que era il·legal. Però no ho havia fet. Després d'haver estat una estona asseguts i a
braçats, Dawson l'havia convidada a menjar. Van estar una estona en una cafeteria de l'aeroport, i després la va acompanyar un altre cop al metro. Ell la va abraçar molt tendrament, i ella, en una senyal d'agraïment, li va donar la llibreta. I li va dir adéu.

Tindria problemes per haver agredit uns policies? Ho dubtava. El sistema policial urbà soviètic era una merda. No el localitzarien, i en cas que ho fessin, qui tindrien problemes serien aquells tres, no pas ell. Un tribunal creuria més a un membre de la SMERSH que no pas a tres polis corrents. I tindria el suport de G, encara que no estigués d'acord amb alguns dels seus mètodes.

Mikhail Dawson va sortir del labavo amb la seva bossa i el quadern. Quan es dirigia cap a la seva porta d'embarcament va topar-se amb una paperera. Després d'uns segons de considerar-ho, va llençar-hi el quadern.

I es va dirigir cap al mostrador de la porta.