Sopar de dos

Arribarem els dos junts,
tu amb la mà a la meva butxaca,
perquè és desembre
i fora hi fa fred.
Demanarem una taula de dos,
i ens indicaran aquella del fons a l'esquerra,
davant la del grup de vells que segur
que recorden altres temps.
Correràs, com sempre,
a seure al banc,
perquè saps que m'agrada
i vols fer-me emprenyar.
Jo faré veure que hi vull anar,
però en realitat em serà igual.
només t'hauré seguit el joc
per veure't somriure.
Ets preciosa;
ho negues,
però saps que és veritat.
Vindrà el cambrer
i ens demanarà què volem per beure,
i després portarà les cartes.
Llegirem els plats en silenci,
i tu escolliràs de seguida.
Jo passaré pàgines, indecís,
amb cinc o sis noms
amb pinta de deliciosos
rebotant-me al cap.
Em diràs que espavili,
i que no cal pensar tant,
que s'ha d'escollir
allò que més desitgem
en aquell precís moment.
I jo et diré que,
desgraciadament,
el plat que vull
no és a la carta.
Tu somriuràs,
jo somriuré.
T'agafaré les mans,
et miraré els ulls,
i et diré, un cop més,
que t'estimo amb bogeria.