Sonet cec

Han esclatat les flors, el pol·len amnistia,
davallen raigs de Lluna al llac de mitjanit.
Persèfone ens depara un ball de tango al pit,
gladiol a mà i brasa, final de carestia.

Els nius coronen arbres, desperta els ulls el blat,
camines per la brisa que frega l'escambell.
Han esclatat les flors al verd d'un bronze vell
i, en quart creixent, rialles ressonen pel sembrat.

Com rius fets de cascada, el crit al Sol es pon,
ans descansi a l'escrit que, innocent, em donares
mirant d'altres turons de danses, vida i son.

Cert de mi i lluny de mi, he arrencat atzavares
i obrint els atzucacs em cantes la non-non
però em sé orb de tu, amb el seny de les mares.