Somnis

Sovint hom es pregunta qui és, què ha vingut a fer en aquest món, què representa per a les persones. Això el condueix a qüestionar-se l'existència o la inexistència d'un "més enllà", un lloc on es trobin tots aquells que han viscut i que, evidentment, han mort. Aquesta paraula resulta molt desagradable quan algú pensa com n'és de bonic viure, i sobretot, quan no es pot consolar amb la creença d'una vida després de la mort. Així, es planteja com invertir el temps de què disposa fins que aquest moment arribi, però el problema sorgeix quan no és possible viure cada moment com un mateix voldria.

Cada persona està plena de somnis, d'il·lusions que el fan somriure malgrat totes les tristeses que puguin sorgir. Sovint, però, aquest somriure s'esborra quan hom s'adona que alguns d'aquests somnis és absolutament irrealitzable - o més d'un, per què no? - . "Sí, és cert, mai has de donar-te per vençut", pensa. Però tot i així acaba deixant-ho córrer, prenent-se els somnis per allò que realment són: només somnis. Creu que mai es compliran, i tot això només perquè la gent del seu entorn li tanca les portes, li ensorra les il·lusions i fa que aquestes deixin de ser el que eren. Veu prop seu persones que tindran l'oportunitat de ser feliços fent el que desitgen, vivint els seu somnis. S'alegra per ells, de tot cor, però es pregunta per què li ha tocat viure aquesta vida, per què no pot tenir una família i uns amics que li donin suport i l'acompanyin a fer el camí, a buscar la felicitat que sap que tindria si deixés de somiar i despertés un dia trobant-se una realitat que, almenys llavors, veuria perfecta.

És cert que la societat és competitiva, però també és una societat conformista, excessivament racional, tan pendent d'allò material que treu importància a tot allò que enriqueix i alimenta els sentiments, a allò que fa créixer les persones com a tal, fins el punt que la comoditat i la rutina passen davant de les il·lusions en el llistat personal de prioritats de la majoria de persones.