Somnis...

quans d cops aure pensat jo, vull ser lliure! o vull q em passi alguna cosa increible com als dibuixos animats, x trenca l dia a dia tan aburrit?? i esq cada dia es l mateix... O no! No poder canviar-la tens rao, po tmp podem fugir-ne!! aixi q millor viure la teva vida i q cadascu segueixi el seu rumb, passar-to l millor possible i ja sta!!
eis magrada mol aqesta tirada d comentaris q ens estem deixan Gorwilya!! jajajaja!!!
Un relat mol realista, q expresa ml b ls nostres somnis d llibertat, en un intent d millorar aquest mon tan... dolent? on vivim. M'ha agradat!! Un petooo!! ;) Mol bona nit!!
NoKia

Ens queda l'esperança de que algun dia les coses milloraran i sera més senblant al que desitjem.

Bé, et volia dir que a mi t m va agrada mol cunexet, i ke ja tenim les fotos am lalex i el santi!! (si no les tinguessim la dragaroja ja hagues fet una manifestació o algu xDD)
Si em dones el teu msn te les passo i ja posats parlem i tal :P O sino agreguem tu a bdjer_737@hotmail.com

Inga, dws wapa seguex scrivin k u fas mb!! ;)

Petons,
BDJER

Molt ben descrit, m'ha agradat molt, encara que no estic d'acord en això de no lluitar... Però com que sé que no s'ha de confondre literatura amb realitat, no et fotré el sermó xddd.

Definitivament no havia llegit res teu, em sap molt de greu!! ara començaré ha fer-ho... bé ara no perquè estic a classe, però a partir d'ara...

Per últim, això de l'ocell m'ha recordat a Carles Riba, que va escriure just en el sentit oposat:

Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
a l'ombra baixa del tenderol,
(...)

Salut!!
gerard ^^

Fugir? Pugem a l'Enterprise i ens n'anem a un altre món? Fugir pot voler dir evadir-se i això és una manera d'abandonar. No tenim gaire elecció. Tots abandonem alguna vegada, ens deixem arrossegar, però cal sempre tornar a aixecar-se i seguir la ruta.

que aquests pensaments els tenim tots alguna vegada a la vida. Sobretot quan la vida en societat no és com havíem somiat, i està plena d'estúpides modes que seguir.
Que dir de la monotonia, penso que la monotonia neix en el ser, i que trencar amb ella, com molt bé diu el Biel, implica trencar unes pautes de conducta social.
Endavant amb els somnis, de fet és l'únic que ens queda, o el que aferrar-nos!
Mil petons

hi falta, crec, alguna cosa més al comentari de la Tiamat. Alguna cosa que sí s'entreveu al teu relat, i és que certament la vida se la fa un mateix, i cadascú es fa i es desfà la seva monotonia... però és que la societat, moltes vegades, d'aboca a la monotonia. I t'hi aboca sense que tu te n'adonis, gradualment, i com aquell que no vol la cosa et costa sortir d'aquest laberint. Rebel·lar-se, a vegades, és molt fàcil de dir, però costa aconseguir-ho. I crec que el que tu expresses en aquest relat, Somnis, és un imprescindible primer pas per arribar a la meta. I ho dic perquè demostres que te n'estàs adonant, que n'estàs adquirint consciència i que saps què t'està passant. La reflexió (acuseu-me si voleu en aquest sentit de conservador) és prèvia a l'acció.
Gràcies Gorwilya pel teu comentari a No m'espereu al meu funeral. Ara em disposo a llegir la teva bibliografia.
Salutacions,

Vicenç

D'acord amb la Tiamat, penso que cada u es crea la seva pròpia monotonia i que, per tant, és ell mateix qui l'ha de trencar, encara que això pugui suposar trencar (també) normes de convivència social que, de fet, va posar gent com nosaltres abans que nosaltres.

crec que la monotonia no la fa la societat, sinó que la fa un mateix.

ningú t'obliga a anar a treballar cada dia, a menjar amanida per dinar i a fer regals per Nadal.

i si no s'hagués intentat mai canviar el món, jo, que sóc noia de 18 anys i estudio una carrera, no estaria aquí escrivint el teu primer comentari, estaria a una cuina fregant plats amb un nen estirant-me de les faldilles perquè encara té gana, mentre el meu marit (que per cert, no he triat jo, sinó la meva família), que guanya una merda i que només veig unes poques hores al dia (que gastem follant i tenint més fills), llegeix el diari amb els peus sobre el sofà, just abans d'agenollar-nos davant d'un Cris per assegurar-nos la pau eterna després de morts.

o sigui que no se t'oblidi mai! la teva vida te la fas tu, no s'hi val donar sempre les culpes als altres! si la societat és grisa, què cony, pinta-la! i si no tens ales, tranquil/a, segur que ara al setembre fan uns fasícles per muntar-les ;)

vinga, una abraçada i no desesperis!

Tiamat.