Somnis de gel

A la Joana, quan era petita, li havien contat que havien congelat al Walt Disney fins que un metge pogués curar la malaltia que quasi l’havia portat a la tomba, ben igual que la Bella Dorment. Amb els anys, havia sabut que tot allò no era més que una mentida, una d’aquelles que algú s’inventa i algú altre es creu i escampa per tot arreu. Així i tot, aquella història la continuava pertorbant. Sabia que el Walt Disney era mort. És clar que ho sabia. Almanco la seva part racional ho sabia. La seva part irracional, en canvi, continuava convençuda que el Walt Disney jeia dins una càmera de gel amagada en el soterrani d’un gran castell somiant amb prínceps i princeses de gel – les seves faccions esmolades, els seus dits tallants -, amb animalons d’ulls vidriosos i pèl congelat, amb nanets de barbes repletes d’estalactites punxants, amb fades pàl·lides mortes de fred... Quins somnis més horribles devia tenir el pobre Walt Disney! I si arribava un dia que un doctor aconseguia descongelar-lo, aconseguia curar-li la malaltia, però no li podia descongelar aquells somnis? En opinió de la Joana, era millor morir que haver de somiar cada nit amb els somnis de gel.