Hola Déu!

Hola Déu! Ja sé que fa molt que no parlo amb tu, que només hi parlo quan les coses em van malament... Sí, i que he dit un parell de vegades públicament que no creia amb tu... Però és mentida. Ho saps! A vegades dubto... Tu mai em dónes cap prova. A més, ets tu qui ens has fet així, qui ens ha dissenyat aquest cervellet nostre tan desconfiat i curiós. No et pots enfadar. El cas és que... l'Àgueda m'ha deixat. Sí, sí, ja ho sé que ella sempre ha estat més complidora amb tu del que ho he estat mai jo. Però deixa que t'ho conti, per favor! Crec que m'ha deixat per un altre, concretament pel professor d'spinning, aquell tan catxes que fa les classes dels dijous. Ella no ho ha admès. Em va posar d'excusa que estava farta de la meva vulgaritat. No és una mala excusa, li reconec. És ver que sóc vulgar, sobretot comparat amb ella, tan fina sempre. Em tiro pets al sofà i al llit, mentre ella sempre s'amaga al lavabo per fer-los; faig l'amor amb calcetins i a vegades amb la camiseta imperi quan ella es vesteix amb llenceria fina; llenço els calçotets en terra i espero que ella els reculli i faci la bugada... Però què hi té a veure tot això amb l'amor? L'amor ha de ser alguna cosa més profunda que passi per alt tots aquests defectes tan banals. Ho vaig sentir dir a alguna pel•lícula a això. Tant se val. El que et demano és que la facis recapacitar. Què torni amb mi. Que se n'adoni que el catxes aquell és més curt que una màniga de guardapits i que val més suportar dos pets que no pas a un tipus sense dos dits de seny. O... més ben pensat, tu que ets totpoderós, no podries fer que caigués de la bicicleta d'spinning i es partís la crisma? Ai, sí, sí! Ja sé que no et puc demanar coses així. Perdona. És la desesperació. Només fes que l'Àgueda torni. I si torna, mai tornaré a dubtar de tu i et resaré algun parenostro de tant en tant.