#SócVent (1) - Petita història d'amor i blues

El meu primer dia com a ésser eteri vaig decidir colar-me dins l'acordió d'un músic argentí que es guanyava la vida junt amb un violinista txec i una cantant uruguaiana tocant pels bars de Madrid. M'hi vaig colar una nit de concert, és clar, determinada com estava a experimentar tot allò que fins llavors no havia experimentat.

Començà la música com comença una conversa amarga alhora que complaent entre dos vells amics, acordió i violí, compartint penes i vi. Aviat s'hi uní la veu profunda, a vegades aspre, de la cantant. El so dels tres instruments es coordinà en una dansa de ballarins experts, cap moment en blanc, cap nota sense sentit.

El bar, d'estil irlandès, preus noruecs i cambrer d'Albacete, quedà sumit en una espècie d'hipnosi. La música havia transformat l'aire, l'havia fet més dens, més groc, més sensual; les caixes toràciques dels espectadors s'havien engrandit i, ja veus, de sobte tothom respirava més fort i amb més ganes. I jo enmig de tot, ara eixamplant-me i aprimant-me amb els moviments de l'acordió, ara endinsant-me per la boca de la cantant i gaudint mentre les seves cordes vocals em feien vibrar i em feien sortir del seu cau en forma d'una melodia de blues.

Els espectadors hi posaven els cinc sentits, des del cambrer d'Albacete fins a una noia morena de cabells curts que fins abans de començar el concert s'havia preguntat perquè coi havia sortit de casa aquella nit. Tots, amb cada nota s'anaven convencent més i més de què bonica és la vida, i és que tot val tant la pena, i com meravellosos podem arribar a ser els humans perquè, si som capaços de fer aquesta música, és que alguna cosa hi ha d'haver bona a dintre nostre.

Llavors un jove alt i ros deixà la cervesa sobre la barra, es tragué el telèfon mòbil de la butxaca i marcà de memòria un número.
Sí? Qui és? Ui!, si que hi ha renou! - contestà una veu femenina.
Laia, sóc jo, el Felip. Et volia dir que... que ho sento. Que t'estimo.
Què dius? No sent res!
Que t'estimo! Que ets extraordinària! - xisclà el Felip just quan la música feia uns instants que havia parat.

Tothom aplaudí. Aplaudien als músics i aplaudien al Felip. Aplaudien a la Laia, per ser extraordinària. Aplaudien a la bellesa de la cantant i a les mirades còmplices que es llençaven el violinista i l'acordionista. Jo no aplaudia, per això de no tenir mans, clar, però em mesclava entre el clap-clap que feien les mans de tota aquella gent i pensava què n'estic de bé ara que sóc vent.