Somni

Volia córrer cap a ell però no podia. Per mes que ho intentava, seguia al mateix lloc, amb els peus atrapats sota la sorra. Cridava però no la sentia, ell entrava i sortia de l' aigua, ara mullat, ara sec, i quan es girava, la saludava amb el braç i li enviava petons amb la mà, sense adonar-se' n de tot el que ella estava patint.

La casa era molt a prop, amb les finestres rodones i una porta petita, per on hi entraven tot ajupint-se. S' havien d'ajupir quan l' home dels cabells blancs els feia un senyal perquè ho fessin. A dins, una taula molt ben parada: pastissos, coques, licors, vi dolç... tota l'habitació inundada de llum i de perfum, d' aquell perfum que arribava de les dues magnòlies que creixien tocant al camí d'entrada. S'hi havia parat tantes vegades sota aquells arbres a parlar amb la Rosalia. Ara, la Rosalia li passava un tros de coca en un platet de porcellana, com si no es coneguessin. La feia seure a tocar de la finestra i li deia que tanqués els ulls i que se sentiria molt millor... era vella, amb els cabells blancs, rinxolats, caient-li damunt el front. Parlaven a cau d'orella de moltes coses. La Rosalia li deia: -ja veuràs, ja, quan arribis a la meva edat!- Però si eren iguals!. No ho entenia. S'havien criat juntes, havien anat a escola plegades, havien compartit secrets i complicitats, i ara li deia allò?, ella es mirava al mirall i es trobava jove, com sempre, atractiva ella, seductora ella... Era una broma tot plegat?

Seguia sense poder treure els peus de sota la sorra. Cridava i cridava, i ell, entrant i sortint, saltant per sobre les onades.

De sobte, algú la va agafar pel braç. Per fi, sortia de la sorra... Era la Rosalia que la venia a buscar per anar a fer la passejada, com cada tarda, entre vinyes i oliveres, i ella s'havia endormiscat al sofà, al costat del finestró. Les dues amb el seu bastó, de bracet, amb els seus vestits llargs i florejats, amb el pas del temps dibuixat a la cara i pintat de gris al voltant d' aquells ulls que encara miraven i observaven, amb ingènua curiositat, el camí de cada dia.