Imprevist

S'havia jurat i perjurat que no es tornaria a enamorar mai més. Els seus millors amics li havien dit, per pròpia experiència, que aquest jurament no el compliria, però ella s'ho havia repetit una pila de vegades per no oblidar-ho, com si es tractés del guió d'una pel·lícula i, fins al moment, l'havia complert a la perfecció.
Però també era cert que la vida era imprevisible i que l'atzar jugava males passades o, si més no, reconduïa les coses a la seva manera, per camins insospitats. I així havia estat.
El jurament es va posar a prova un fatídic dia del mes de desembre. Era un amic d'una amiga seva. Gairebé no hi va parar atenció quan li va presentar en una d'aquelles trobades casuals en uns grans magatzems, tafanejant llibres, roba i altres regals per Nadal, aquell Nadal que li venia tan gros i que tant desitjava que passés, com més ràpid millor.
De fet, van estar xerrant tots tres molt poca estona, perquè la seva amiga tenia pressa i havia de marxar, i, així, van quedar ells dos, enmig de llibres, de grans enciclopèdies... i de grans silencis. Odiava aquelles situacions, entre altres coses perquè havia perdut el costum després de tant de temps de no trobar-s'hi i això la descontrolava.
Sense saber exactament ni com ni quan, una sensació neguitejant que coneixia molt bé es despertava al seu interior. No! No! i No! segueix adormida, si us plau!, li repetia.
Havia de reconèixer que ell no estava gens malament, que era del seu estil, que l'anava trobant interessant. Hi havia moments, com aquell, en què es tenia la certesa o no es tenia. Moments en què la intuïció li xiuxiuejava que potser era l'home adequat per ella. El seu cor, hivernat totalment en qüestions amoroses, començava a bategar nítidament. Sentia com el gel s'anava esmicolant en mil bocins que la punxaven per tot arreu.
Van començar xerrant del temps (el tema més universal i estúpid, ideal per aquestes ocasions), de les festes i, de mica en mica, no sabia com ni ho volia saber, la conversa va anar canviant de to i els va portar a parlar de literatura i de cinema i de viatges i del món... i de la vida, asseguts a la cafeteria d'aquells magatzems, perquè ja n'havien tingut prou de passejar-s'hi amunt i avall.
Mentre parlaven, seguia resistint-se, ferotgement, a l'atracció que anava arrelant en el seu si més profund. Seguia ordenant al cor que seguís adormit i al cap que controlés la situació d'una vegada, que tot fos com fins feia unes hores. Però era impossible, no hi havia marxa enrera, el seu cor es rebel·lava , encoratjador, bombejava cada vegada amb més força la sang i la passió, aliades en aquesta lluita per vèncer. Estava fart de viure ensopit, fastiguejat i francament avorrit, sota les ordres de la racionalitat més absoluta.
Finalment, havia sortit vencedor.

-Escolta... estava pensant que... podríem quedar per anar a sopar un dia d'aquests, si et va bé, és clar.
-Doncs... sí, m'agradaria molt... m'ho he passat bé aquesta tarda, podríem seguir parlant i ... anar a donar un volt. -va dir ella-.

De molt lluny, li arribaven unes paraules sobre alguna cosa d'un jurament.