Sang fàcil

Les ditades de sang eren per tots els racons de l'únic dormitori de l'apartament, decorat amb gust, petit i acollidor. Es podia llegir puta per tot arreu, ben escrit, acuradament, com si l'assassí s'hi hagués entretingut per recrear un escenari veritablement dantesc.
L'espectacle era esfereïdor. La dona estava lligada de mans i peus al llit, com les altres, els ulls oberts, vidriosos, buscant l'infinit.
Aquell monstre havia seguit el ritual de sempre, estrangulada amb les seves mitges, totalment nua, ben pentinada, fins i tot maquillada i finalment dessagnada amb un estri de professional, amb un precís coneixement del cos humà, segons les explicacions que li havia donat el metge forense.
Era algú conegut potser? Com podia entrar tan fàcilment a les cases en un hivern tan fred com aquell? Amb finestres i portes tancades hermèticament? Sí, segur que el coneixien, que el deixaven entrar pensant en una vetllada entretinguda i juganera, confiades. Potser l'havien conegut en algun bar i les havia convençudes amb les seves paraules, amb els seus ulls seductors. Aquell psicòpata se les sabia totes perquè la policia no havia trobat empremtes ni pistes de cap mena, tot i que encara faltava un segon reconeixement.
Pensava, malgrat tot, que un cop a comissaria podria recompondre, de mica en mica, aquell trencaclosques en què treballava des de feia un parell de mesos. Calia esbrinar a poc a poc tots els detalls dels assassinats, els passos minuciosos que seguia fins acabar amb la vida de les seves víctimes. Totes eren dones joves, morenes, esveltes, a les quals deixava un últim record: un tatuatge d'un cor en flames damunt el pit esquerre.
Tenia molt clar que hauria de moure's pels barris baixos de la ciutat, allà on acabava el terreny conegut i segur, i començava un món obscur i tenebrós, on la gent feia el que podia per sobreviure, sense cap llei per transgredir perquè senzillament no hi havia llei que resistís la ràbia i la desesperació d'aquelles vides portades al límit de la seva pròpia existència.
Allà, potser trobaria alguna resposta a la brutalitat d'aquell home que deixava un missatge tan contundent però que encara no havia pogut desxifrar. Tant de bo sortís del seu cau i donés algun pas en fals per tal de resoldre d'una vegada aquell cas que li havia fet perdre tantes hores de son.

Amb un nus a l'estómac va entrar en aquell bar de mala mort que pudia a suor i a alcohol. Va demanar un conyac perquè realment el necessitava i quan anava a encendre una cigarreta, algú se li va avançar, algú amb ulls juganers i seductors, li va donar foc i la va convidar a seure amb ell, un home d'aspecte agradable i interessant.
Ella era jove, morena i esvelta. Aquell dia, precisament, havia estrenat unes mitges molt boniques, brillants i suaus com la seva pell. Ara seia cara a cara amb la bèstia, convençuda de la seva bellesa, del seu atractiu davant els homes, davant aquell home que quedaria atrapat pels seus encants, tan segura com estava del seu joc.
Però s'equivocava. Havia mesurat malament les seves forces i no n'era del tot conscient. Era més llest que ella. No sabia que havia estat seguint-la des de feia temps. Sabia qui era i en què treballava, quan entrava i quan sortia. Era prou intel.ligent com per mostrar-li aquella cara de la seva personalitat que tant les enlluernava. Mentrestant, ella el mirava i es confiava cada cop més, abaixant la guàrdia, penedint-se per haver malpensat d'ell, per haver vist en ell l'assassí que tantes ganes tenia d'emmanillar.
Quan li va veure el tatuatge -un cor en flames damunt el pit esquerre- ja era massa tard.
L'endemà, els diaris es feien ressò, a primera pàgina, de l'assassinat d'una altra dona, però aquesta vegada la víctima havia estat una jove inspectora de policia. Encara no es podia donar molta informació sobre el cas però tot semblava indicar que coneixia el seu assassí perquè la porta no havia estat forçada i no s'havien trobat senyals de violència.

L'home va girar la pàgina, satisfet de tornar a ser el protagonista de les notícies del dia, escarxofat al sofà de casa, com si res.

-Que s'havia cregut aquella cabrona - va murmurar amb satisfacció - potser es pensava que cauria rendit als seus peus com un xai. A un tio com jo no hi ha Déu que l´enganxi, ni aquí ni enlloc.