Metamorfosi

El seu propi alè el va despertar, no es podia resistir. A més, era tan diferent i tan estrany al dels altres dies que, de cop, va pensar, amb el cervell encara mig ennuvolat per la son, d' on podia venir aquella ferum tan forta d' herba, d'aquells filaments vegetals que es notava entre les dents.
Però això no era tot. Va voler tocar-se el nas i en aquell precís moment va començar el seu malson: un os prominent, llarg i poderós, separava els seus ulls i el nas era a la punta, bé, més que nas, eren dos orificis grossos que donaven pas a una boca, o, millor dit, a un bon morro que encauava unes dents blanques i lluents.
I les mans! No en tenia, de mans. Ara si que començava a posar-se nerviós perquè comprovava, a poc a poc, que estava despert de debò i que no era cap broma i que no tenia ni la més remota idea del que li estava passant. Tenia potes i no es podia aixecar del llit com feia habitualment, havia de fer un gran esforç per moure' s... tranquil, s' anava repetint, tranquil, no perdem la calma, i intentava reconsiderar la seva situació i recordar com havia començat tot. Ell, un escèptic de cap a peus. Ell, un descregut irreverent i insubornable, hauria d' empassar-se ara, la creença de la reencarnació? És que havia pres alguna mena d' al·lucinogen la nit anterior, entre copa i copa?...
Sí, era un ase, un autèntic ase de cap a potes i, ves per on, no estava gens malament. Es mirava de dalt a baix, nu, a pèl, amb unes bones anques, amb una bona...ja començava amb la neura que tenien últimament ell i els seus amics: qui la tenia més grossa, quantes dones feien falta per..., el temps que passa ràpid, les oportunitat perdudes... les obsessions de sempre. Com s'ho faria, a partir d'ara, per parlar-ne? Com podria presentar-se amb aquell aspecte a qualsevol lloc i passar desapercebut?. Era curiós, acabava de patir una autèntica metamorfosi i el que més el preocupava era pensar en les tertúlies amb els companys de sempre, era el que més trobaria a faltar. Au!, a fotre's!. Els únics moments d'oci que tenia a prendre pel sac! O potser no. Els trucaria i els explicaria el que li havia passat. Només ells ho entendrien, sempre ho entenien tot, ho disculpaven tot, el comprenien com ningú i era molt probable que, plegats, trobessin una solució, un lloc per seguir vivint d'esquenes al món, per seguir parlant dels somnis perduts pel camí, enmig d'una autocompassió llastimosa i absolutament compartida, per seguir esperant aquell moment màgic que els canviaria la vida per sempre més i que els faria sentir com si fossin al paradís, al merescut paradís.
Ia, ia, iaaaaa...! estava content com un pèsol.