Tango a París

Un relat de: ARIADNA

Em vaig despertar amb la boca seca, pastosa, amb un regust amarg. Encara podia ensumar a la roba i als llençols, l'alcohol que m'havia empassat, golosament, la nit anterior, com no havia fet mai. Vaig voler aixecar-me però no podia, el cap em rodava i l'estómac em demanava a crits un got d'aigua.
Què feia jo allà? En aquella habitació petita, humida i freda? Què hi feia aquell home al meu costat? Ben mirat no estava gens malament, el seu cos nu m'excitava ja de bon matí i en el meu estat era difícil recordar res del que havia passat.
A poc a poc vaig anar recobrant la memòria, i la memòria començava amb T de tango, tango a París. Era a París. Havia ballat un tango amb aquell paio. Jo?
Ell es va anar despertant, es va girar i em va donar un petonàs que aquelles hores, la veritat, et revifava del tot, però no vam tenir temps de res més perquè em vaig aixecar com un coet, disparada cap al bany on vaig fer la gran vomitada.
- Ho sento molt, no podia més...
- Tranquil·la, ja hi estic acostumat, jo, a aquestes coses, podem seguir després...
Em va envoltar amb els seus braços i es va posar al darrera meu mentre contemplàvem, entre la boira de la matinada, la imatge desdibuixada d'aquella agulla gegantina que semblava voler tocar l'infinit.

* * *

Havia anat al llit amb un home que havia conegut el dia abans i jo no feia coses com aquella. Alguna cosa havia canviat. Recordava que anava passejant pel barri de Montmartre i de sobte l'havia vist, caminant cap a mi, i en aquell precís moment vaig tenir la sensació que el coneixia de feia molt de temps, que l'havia estat esperant sempre, a ell, a un home com ell. Em va demanar foc però jo no fumava i sense saber com, ens vam trobar prenent un cafè en un bar proper parlant de mil i una coses amb una gran complicitat.

* * *

Vam esmorzar quatre galetes i una mica de cafè (era tot el que hi havia), sense dir-nos res, només ulls de desig. I hi vam tornar, abraçats, rodolant per terra, a sobre el llit, a sobre la taula, quina bestialitat més captivadora, quina força més delicada, allò si que era un autèntic tango, a París, a Buenos Aires o a Nàpols, tant s'hi valia la ciutat, el lloc, l'olor de resclosit, la nit o el dia, els sorolls del carrer, els crits de la gent... dos desconeguts, sense noms, sense història, assaborint cada segon d'aquell regal que la vida els oferia, defugint tot allò que els ofegava, que els entortolligava, que els engolia...Oh llibertat!, oblidada llibertat, menyspreada llibertat, benvinguda llibertat...
Era el millor tango que havia ballat mai.

Comentaris

  • Jo ho..[Ofensiu]
    rnbonet | 14-02-2005 | Valoració: 9

    ...trobe normal... La "T" de "Taca-taca"... la "A" exclamativa... -"Així, així!"... La "N"... de "N'hi ha més?"... La "G", de "Guai, del Paraguai!"... I la "O" de "Oh!!!, ja s'ha acabat?"...
    Qui tingués un tango cada dia!!!

  • Jo també vull ballar![Ofensiu]
    George Brown | 14-02-2005

    Deu n'hi do quin tango!!
    M'ha agradat això de ‘jo no feia coses com aquella'... en aquestes històries sempre apareix aquesta frase, és curiós, però ningú fa coses com aquestes... però tots desitgem que ens passin (bé, això de la vomitada, potser no!).
    Una petita història molt bé escrita, m'agrada molt com escrius, amb descripcions acurades però sense parafernàlies.

    una abraçada,
    Jordi.