Davant l'abisme

En algun lloc del continent americà…

Després de caminar tres dies a través d'aquella jungla, el comandant Aníbal Maldonado havia arribat fins al pont assenyalat en el mapa arrugat i mig trencat que mirava i mirava detingudament, amb els ulls cansats de no dormir i que es passava d'una mà a l'altra, plenes de rascades i de talls, de tant obrir-se pas entre la frondositat de la selva: arbres, arbustos, herbades verinoses, insectes empallegosos i insistents, tot enmig d'una calor i una humitat insuportables.

Però l'alegria dels primers moments s'anava esvaint quan va començar a examinar minuciosament aquella sortida que penjava sobre l'abisme. La poca seguretat de la construcció era evident, les fustes eren velles, estaven corcades, poc disposades a aguantar el pes dels seus homes i, a més, els cànems que formaven la passarel·la eren d'una fragilitat esfereïdora. Tanmateix, no es podia desanimar o, si més no, havia de dissimular el seu estat d'ànim davant els seus fidels seguidors, extenuats, amb un clar sentiment de derrota a la mirada i perseguits, des de feia unes hores, per un escamot de l'exèrcit vencedor.

Quan va explicar al seu amic de tota la vida, Leoncio Villaflores, que encapçalaria la rebel·lió contra el dictador Francisco Màrquez, les seves paraules van ser: " ¿Donde vas a tu edad? ¿Es que todavía crees que puedes salvar al mundo?, ¡Vamos, viejo amigo, quédate en casa y disfruta de la vida que te queda! ¡Deja que los hijos de la gran chingada se maten entre ellos!".

Ara, en aquells moments d'infinita desolació, aquelles paraules li queien a sobre com una enorme llosa, com el pes de la culpa de sentir-se responsable de la vida d'aquells homes, alguns d'ells joves, que havien confiat plenament en el seu projecte i que eren al seu voltant, jaguts de qualsevol manera, amb la vida penjant d'un fil. Es trobaven al límit de les seves forces perquè tenien el mateix sentit del deure i de l'honor que ell, en molts casos inculcats des de la mateixa família. Vencer o morir, ho havia sentit des de petit en boca del seu pare una vegada i una altra. Així és com l'havien educat des dels primers anys i com havia educat els seus propis fills. Era per això que sentia ràbia més que una altra cosa, perquè a aquestes alçades de la seva vida es negava a abandonar el seu país, a qui s'havia dedicat en cos i ànima, per la porta del darrera. Era de matinada, es va aixecar del lloc on era estirat i va arribar-se fins al pont. Del riu pujava una boirina que refrescava l'ambient i donava a aquell lloc un aspecte fantasmagòric. Quietud i silenci absoluts. Aquella imatge davant seu el feia estremir de fred i de mals pressentiments. Potser era l'última albada que veurien el seus ulls i aquell immens llac que es divisava a la llunyania era un miratge a les portes del paradís. O potser tot plegat era la febre que el corsecava des de feia hores i a la qual s'hi resistia amb les poques forces que li quedaven.
Després de pensar una bona estona en tota la situació, creia que només hi havia una sortida honorable, perquè ell ja havia viscut molt i no estava disposat a ser el protagonista de les burles dels seus companys i amics que ja l'havien advertit d'aquesta aventura suïcida. Només li quedava convèncer els seus soldats, però seria fàcil perquè confiaven en ell cegament i l'admiraven pel seu valor i coratge.

Van mirar-se tots alhora i com si es tractés d'una cerimònia solemne, el vent es va fer ressò d'una sola veu, d'un sol crit: Vencer o morir. I en aquell precís instant, tots, inclòs ell mateix, van caminar fins al pont, van agafar-se les mans, en filera un al costat de l'altre, van treure's les botes i les van llençar riu avall perquè volien morir descalços, sentint l'escalfor de la fusta sota els seus peus i els batecs del cor a punt de rebentar-los el pit. Van aixecar el cap amb orgull i obeint el senyal del comandante van saltar al buit. Com trapezistes sense xarxa anaven caient, donant voltes, fent ziga-zagues, enmig d'un silenci sepulcral, només trencat per la càndida veu del més joves de tots: "¡Hasta siempre compañeros!".

L'escamot de l'exèrcit vencedor havia arribat tard. El comandante Aníbal Maldonado i els seus homes ja havien lliurat la seva pròpia batalla.