El quadre

Un relat de: ARIADNA

Narració inspirada en el quadre La vella de Giorgione. Pintura veneciana del segle XVI.

COL TEMPO (Amb el temps)

La visió d'aquell quadre l'havia commoguda profundament. Com es podia captar amb tanta precisió i per sempre més, aquella expressió que reflectia tantes coses? Quan mirava els ulls d'aquella dona hi veia el pas del temps, aclaparador i implacable, el pes de tota una vida consumida en el compliment més absolut i exigent dels deures envers els altres, sempre els altres, envers la societat de l'època que, ja abans de néixer, li tenia assignades infinites missions, totes reeixides amb amor, abnegació i sacrifici, totes menys una: l'amor a ella mateixa.

Li costava ben poc imaginar la vida d'aquella dona a la Venècia del Renaixement, la Venècia ducal i esplendorosa però també la Venècia de la pesta i de la mort, de la intolerància inquisitorial, de les lluites constants pel poder ... ho sabia quasi tot sobre aquella ciutat, sobre el seu esperit viu i alhora decadent, la ciutat dels canals i dels ponts, del color i de la llum, de la bellesa i la calma més embriagadores.

Li costava ben poc imaginar el dia a dia d'aquella dona confinada, com molta altra gent, al ghetto, el primer d'una llarga llista a la història d'Occident, segons havia llegit feia poc. La cara, desdibuixada despietadament pel temps, li mostrava tot el sofriment i el dolor acumulats al llarg dels anys, teixits al gran teler del silenci, l'immens esforç esmerçat en innombrables batalles, guanyades a pols en una lluita titànica per sobreviure. Al davant d'aquella imatge hi veia, nítidament, la història de la humanitat, la dels perdedors, dels sense res, dels anònims que havien portat i seguien portant el pes feixuc del treball dur i desagraït, de la misèria, de la malaltia, de la tristesa, de la injustícia universal.

Havia quedat fascinada per aquella mirada que li transmetia tot allò que li calia saber per tirar endavant amb la seva pròpia vida: no defallir mai, resistir tossudament, una i altra vegada davant les males jugades que, inexorablement, trobaria pel camí. Només ella podia fer-ho, només així es podia fer mereixedora de l'herència d'aquells ulls clars que mantenien, malgrat tot, un bri d'esperança.

Comentaris

  • LLUITADORA[Ofensiu]
    AVERROIS | 09-08-2005

    Has reflectit en el teu relat l'ànima d'una lluitadora, segurament igual que tú. Endavant i una abraçada.

  • peres | 31-05-2005 | Valoració: 10

    que això està molt ben escrit!

    et felicito.

    em sembla que conec el quadre. no he estat a Venècia, però La Vecchia és un quadre prou conegut. no és aquella senyora vestida de color blanc amb cara de sofriment? cansament? fàstic? desesperació?... que té un paper a la mà...? potser ara em confonc amb un altre. si no és aquest no passa res, però si és aquest el mèrit és d'una professora d'història de l'art que vaig tenir a tercer de carrera... i que em va suspendre... però en sabia un niu.

    m'entusiasma la manera com treus suc d'una obra d'art de fa tant de temps. creus que il Giorgione devia imaginar-se que al cap de gairebé cinc-cents anys parlarien d'ell en un altre racó del món dos desconeguts...?

  • un viatge partint d'una pintura[Ofensiu]
    toneti | 27-02-2005 | Valoració: 8

    Cal haver estat a Venècia per entendre aquest relat? No ho se, el que sí que et puc dir és que m'ha agradat aquest joc entre escriptura, pintura i realitat. i a més a més m'ha fet viatjar a Venècia sense moure'm de la cadira!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: