De boires i bandolers

Va obrir el finestral i els seus ulls es van amarar de llum, d'aquella llum que l'omplia de vida i d'energia després d'haver dormit unes quantes hores més del que era habitual en ell. Finalment, la boira havia perdut la batalla del temps i es retirava silenciosa, esperant el seu moment de glòria, quan tot tornaria a ser seu. En Sergi havia arribat a la masia el vespre anterior, desorientat, i cansat després d'un llarg viatge, havia menjat una mica i no havia vist res del que ara apareixia davant seu. Ho reconeixia, era un home de ciutat i no li agradava massa la idea d'estar-s'hi allà uns quants dies per acabar el llibre que l'editor li demanava des de feia temps.
Havia d'admetre, però, que l'entorn li podia ser favorable perquè la seva era una novel·la de bandolers, ambientada precisament en aquells paratges però, francament, això d'escriure per encàrrec -ho feia quan no tenia més remei- el neguitejava i no hi havia manera de trobar un bon final per a la seva història.
Anaven passant els dies i, contràriament al que havia pensat abans d'anar-hi, s'hi sentia cada cop més còmode. Desconnectat quasi bé de tot, de telèfons, de faxs, de reunions, de sopars de compromís... era allà, sol, amb el seu ordinador portàtil i el mòbil, per si de cas, tot i que cada vegada li costava més connectar-lo. El silenci l'envoltava plàcidament, era una sensació nova i començava a agradar-li. Començava a identificar-se amb aquelles muntanyes, amb els cingles abruptes, el cant dels ocells, la remor del vent, la negra nit i l'esplèndida resplendor que el despertava cada matí.
Després d'esmorzar, començava a caminar per aquells camins que l'inspiraven pàgines i més pàgines de la seva novel·la de bandolers. Sorprès d'ell mateix, trobava prou elements en aquells indrets per construir els seus personatges, per endinsar-se, quasi bé obsessionat, en la història de Trucafort, el bandoler dels pobres, i la seva companya Elisa.
A les nits, a la vora de la llar de foc del gran menjador, escrivia i escrivia com si les ànimes errants dels amants li xiuxiuegessin a cau d'orella les seves malifetes i també les seves bones accions: home sanguinari i cruel per a uns, generós i justicier en la seva lluita contra els poderosos, per als altres. Dormia i somniava contínuament amb aquella parella de lladregots, amb la seva vida, allunyada de totes les convencions socials de l'època, cavalcant a través del bosc, amb el perill constant a l'esquena, amagats entre els matolls, estimant-se amb desesperació i follia com si cada dia fos el darrer de la seva existència viscuda al límit.
Un matí va voler arribar, muntanya amunt, fins a la cova anomenada Rocanegra on en Sergi imaginava nits de passió i luxúria, però també de por i de fred, de gana i de malsons, on els imaginava pendents de qualsevol soroll, de qualsevol moviment en la nit que podia significar el final i la mort, penjats a qualsevol plaça de qualsevol poble.

Havia arribat amb certa desgana a un lloc tan inhòspit per a ell. Un bon amic li havia deixat la casa per fer la feina i ara que havia de marxar, sentia certa recança per tornar al seu pis, a les anades i vingudes d'un lloc a un altre, a les presses, als dinars avorrits amb les mateixes sobretaules de sempre, però havia de tornar i portar el llibre acabat. L'editor estaria content. Li portava una bona història i se sentia molt satisfet de la feina feta.
De sobte, van trucar a la porta. Havia oblidat que havia telefonat al servei de taxis del poble perquè el vinguessin a recollir per portar-lo a l'estació de tren.

- Bon dia senyor. Sóc en Pere Trucafort, un dels taxistes. Vinc a l'hora que havíem quedat per portar-lo al poble.

La cara d'estupefacció d'en Sergi va ser tan evident que el taxista va interpretar vés a saber què perquè amb tota la normalitat del món va dir-li:

-No es preocupi home! No sé que deu haver sentit pel poble però sóc el millor conductor dels dos que hi ha.

I picant-li l'ullet, amb un posat de murri, va afegir:

-Si arriba a venir la meva dona, l'Elisa, l'altra taxista, no sé pas si arribaria a l'hora. Bé, a l'hora sí, però un xic marejat també.