A la frontera

Només sabia que havia de fugir. No sabia cap a on ni de quina manera, però seguia corrent, panteixant desesperadament per sortir d'aquell infern. Portava el seu fill als braços, una criatura esprimatxada, blanca com la neu, d'ulls negres, grossos i enfonsats, nasset rodó i una boca petita d'on sortien quatre dentetes blanques. Era la imatge de la fam i de la misèria. A través de la roba es podien endevinar les costelles, els ossos menuts i tous, mancats de tota força per defendre's del mal, del mal dels homes que havien portat a terme aquella barbàrie. El seu caparró tendre i suau, amb pocs cabells negres, guardaria per sempre més la memòria d'aquells primers dies de la seva vida, enmig del caos i de l'absurditat més salvatge. Movia les mans amunt i avall com si fes senyals a la seva mare, com si li donés el vist-i-plau a aquella fugida que els podia canviar la vida per sempre.
La dona el portava embolicat, apretat contra el pit, mentre saltava, trencava les branques, apartava els rostolls del terra amb els peus, uns peus cansats i sanguinolents (amb allò que quedava del calçat no es podia anar enlloc), deformats, destrossats pel fred i recoberts de brutícia, d'una brutícia que era constant i insistent en aquell campament de refugiats, com en tants d'altres, on els dies passaven lentament, sòrdidament, desesperançadament...
Era una dona jove i forta, amb unes faccions molt fines, uns ulls verds grossos i una boca sensual que, en altres circumstàncies, hauria fet les delícies d'algú. Era una bellesa serena però marcada, definitivament, pel sofriment i l'angoixa, per la por de pensar que aquella manera de viure podia ser eterna.
Els seus pits, rodons i ferms, s'entreveien per l'escot de la brusa, bruta i esfilagarsada, que duia mig oberta. La suor, nerviosa, li regalimava per tot arreu: pel coll, per l'esquena, per la cara... una cara ovalada on totes les faccions encaixaven d'una manera quasi perfecta. Els cabells, d'un negre atzabeja, ondulats i gruixuts, els portava recollits en una trena, feta a correcuita i lligada amb un tros de corda.
A sobre la brusa, portava una mena de túnica que devia d'haver estat molt bonica, amb brodats de colors, d'uns colors vius segurament, dels quals, ara, només hi quedava un bri, tan poca cosa, que es confonia amb l'herbatge per on caminava, amb aquella selva de colors foscos, entre verdosos i esgrogueïts, d'on volia escapar, fos com fos, lluny dels crits, de l'horror, d'una realitat esperpèntica, que cada dia et matava una mica més, fins que era impossible, ja, de recuperar-se. I ella volia sortir-se'n, per ella i pel seu fill, perquè no volia morir, perquè seguia pensant que la vida era massa valuosa per perdre-la tan aviat, perquè el seu fill es mereixia una oportunitat, no una segona oportunitat, sinó l'única que tenia, que tenien els innocents que, com ell, havien tingut la dissort de néixer enmig d'un malson, d'una guerra decidida entre quatre parets i entre quatre, a qui la mort i el patiment no els importava gens ni mica, per a qui els homes i les dones són peces d'un tauler de joc que poden moure quan els dóna la gana, en la direcció que sigui i de la manera que sigui, per tal de no perdre mai els seus privilegis, ni la seva posició, ni el seu cinisme, dissimulats al darrera de grans discursos i de paraules eloqüents i de somriures maliciosos.


***

S'anava fent fosc i no trobava cap sortida. La desesperació anava prenent cos, encara que intentava defugir-la. No podia tornar enrera, no ho volia, però, què podia fer? Perduda amb un nadó que només s'alimentava de la poca llet que li rajava dels pits?
De sobte, va veure el que semblava un camí i uns llums que s'apropaven. Els batecs del cor se li acceleraven per moments, per segons. La suor, freda, li calava els ossos enmig d'aquella humitat que feia estona ja es notava a l'ambient.
No s'ho podia creure. Havia arribat a la frontera, ella, esgotada, suada, bruta. Ella, malalta de llibertat i d'amor. Havia arribat a la frontera entre la vida i la mort, a la frontera entre la fatalitat i els somnis, a la frontera entre l'avui i el demà, a la frontera entre la desesperació i l'esperança. Ella i el seu fill, dormint plàcidament als seus braços, ella i el seu fill, símbols de la humanitat ferida, de la humanitat desfeta, però en peu, disposada a tot per recomençar.