Somni cruel

Una reunió. Sembla ser que és una reunió de JERC. Fins i tot, sembla el nostre casal. Tu hi ets.

Estic capficat, sense escoltar la reunió. M'importa poc. De sobte, deixes caure un paper a la meva falda. Mig pintat mig escrit, amb un llapis de color groc, la teva lletra. Diu que hem de parlar. Ara.

Surto del casal, que ja no és al casal. A fora, no és el carrer Villarroel. És una plaça gran, amb plantes i fanals, que baixa fins una platja i el mar. Hi ha una boira espessa, que passa en forma de remolins portats pel vent. Surts per la porta, i ens mirem silenciosament. Sense dir res, et llençes als meus braços. Em fas un petó com els dels bons temps, tendre i furiós al mateix temps, com si volguessis trencarme l'ànima en mil bocins amb els teus llavis. De fet, sempre ho has fet.

M'abraço al teu cos, estrenyent-lo fort. Et beso, sento l'olor del teu coll, jugo amb les teves orelles (compte amb el piercing!). Recorro amb les mans la teva figura, immers en l'oblit i el record.

Caminem abraçats per la plaça. Em dius encara que estic tan prim que em pots abraçar amb un sol braç. Em fas pessigolles a l'esquena amb les ungles, com aquella primera nit al costat de la Santa Paciència.

Els teus petons càlids inunden la meva ment, i em fan estar en el paradís.

Mentre passejem a la platja, descalços i encara abraçats, sona una música com de piano, estrident i gairebé ridícula.

És el despertador.