Sóc presonera i esclava

entre les meves paraules, busca'm.

Un petó al melic i cafès al Paradís

M'ha captivat la lectura del teu poema i m'ha fet imaginar el que podies sentir en el moment de passar aquests pensaments al paper: complicades situacions m'han vingut davant meu.
És interessant intentar descobrir aspectes de l'interior de les persones.
Espero que puguis llegir i comentar quelcom meu.
Fins la propera
aiguasalada

negatiu de la vida. La sensació que quedem clavats en el nostre lloc, mentre el món gira sense nosaltres. Poster aquests poemes mai es tindrien d'escriure, no per la qualitat (que en té, per suposat), sino per el pósit negatiu en que ens submergeixes.

que no m'ha calgut rellegir-lo perquè el cor l'ha entés a la primera. I quan em passa això, penso que no cal que el cervell hi intervingui per donar-hi més voltes o més interpretacions. Has descrit el sentiment amb veu ferma i afrontant, i potser això és el que em fa rebre'l amb tendresa i no pas amb tristesa.
Una abraçada ben forta

... quina pesantor, quin lament, udol millor. És l'ànima qui parla (per posar-li un nom), què vol dir-se contra tot i... perd? IMPOSSIBLE!!! Em negue, diré que aquell podrir-se natural, lluita constant i inefable, hem de fer-la durar, si més no per fotre l'urc què ens nega tothora el dret a ser com volem. I , si pot ser, com vos, deixar escrites, fetes, coses tan belles (malgrat que siguen lament) i què ens donen força per empényer amb força les tanques.

SALUT, gypsy.

un dubte: el vaig morir fa referència a una part de vos? a vos, tota sencera, i per tant ara és una altra? Sinó, a mi, humilment, em semblaria més escaient " i em moro...".
Un bes.

El teu ull em va mirar, va apartar la mirada,
la teua boca
li va donar a l'ull la seua paraula, jo vaig escoltar:
nosaltres
en veritat no sabem, saps,
nosaltres
en veritat no sabem
el que
conta.

Paul Celan.


Quan sàpiga què dir-te, tornaré. Són moltes coses les que has despertat i encara lluite amb elles.

pot ser un mort vivent
jo ho he estat moltes vegades
la poesia té les seves pròpies regles, sort n'hi ha
et desitge una prompta ressurrecció

del fosc mon que no es el nostre , som esclaus i presoners de l' escletja de la llibertat , per això creem aquestes fantasies , per somiar i albirar una llum , tal vegada inexsistent .
Endavant .

és que aquest poema sigui també la teva biografia, i doncs que estiguis parlant cruament de tu, d'una part teva que sofreix i que està desesperançada: que no creu en poder sortir.
I en contrsast, aquesta foto que denota una serenitat, una calma confiada...
Hola! Potser la paraula, la concreció, la delimitació del tros esclau, és una eina útil per què l'escletxa s'erosioni prou i així, amb una petita contorsió puguis escapar, lentament, sense preses, tranquilament cap a la llum.
Un comentari que no pot servir gaire per millorar la tècnica, però si per animar!!!
Fins aviat!

el teu poema aquest sentiment de no saber ben bé on pertanyem. Trobo que tot el poema, en general, ja ens situa en aquest sentiment d'esclavitud que descrius. És com si fós un cop d'efecte, tot ell. M'agrada moltíssim!!!!
També m'agradaria dir, amb referència a l'últim comentari, el de la Fredia, que trobo que està molt bé, que en els comentaris, a part de valorar la idea o el sentiment que aquesta ens desvetlla, es comenti la qüestió tècnica. Així aprenem tots una mica més amb altres opinions. Jo, de moment, encara no m'hi atreveixo a fer aquests comentaris tècnics, però, no sé...em sembla que m'apunto la idea. Així també m'obligo a valorar més els treballs dels companys de relats.

Una abraçada!!!!!

No és que m'hagi apuntat a cap club ni que m'hagi fet de cap secta ni tampoc venc enciclopèdies... Però ja que s'ha parlat tant de comentaris constructius en els darrers dies, a mi em venia de gust comentar aquest poema tal com ho faria en el taller d'escriptura. I també és com m'agradaria fer i rebre els comentaris, encara que ja sé que fer-los així comporta més temps del que disposem habitualment.
Abans de començar, et vull dir que comento el poema perquè m'agrada. Difícilment comento allò que no m'agrada o em deixa indiferent. Bé, aquesta és la meva dissecció:
"Vaig néixer un estiu qualsevol", qualsevol porta una sola s.
"i vaig morir dins l'hivern de les paraules", si poses el verb en infinitiu dónes a entendre que ja estàs morta i per tant no pots ser ni presonera ni esclava. Només canviant el temps verbal seria suficient. La meva proposta és: " i vaig morint..." Amb aquest petit canvi, tota la primera part adquiriria una coherència que ara no té respecte de la segona part.
Anem cap aquesta segona part. En el primer vers dius: "Sóc presonera i esclava". Presonera, d'acord. És un fet que queda molt evident en tot el poema. Ara bé, esclava de què o de qui?, em pregunto. D'esclavatge, no hi ha cap indici. Ser esclau vol dir pertànyer a algú, i d'aquesta pertinença no en fas cap esment en el poema. Penso que seria imprescindible un complement del nom que ens ho aclarís, del tipus : "sóc presonera i esclava d'un destí atziac" o bé "sóc esclava d'un sentiment pertorbador" o bé " sóc esclava d'un amor no correspost". M'explico? No vull dir que siguin aquests els complements que hagis de posar, eh? Només són un exemple. "Albiro la llibertat per una escletxa de llum," és un vers bell i profund. Després en el vers següent qualifiques l'escletxa com a "imperceptible". Bé com que és una explicació ha d'anar entre comes, per tant hauries d'afegir una coma després d'imperceptible. Una cosa similar passa en el darrer vers. L'adverbi lentament també fa una funció explicativa i, encara que no sigui normatiu, li escauria anar entre comes.
Vull afegir que he filat tan prim com he pogut, que espero que això no suposi cap mena de "aquesta què, coi, s'ha pensat!", perquè està fet amb tot el "carinyu" del món, i pel fet que s'hi puguin fer correccions, no desmereix de cap manera el poema.
Un petó,
Fredia

Tu pots!
La teua imaginació, potser la destral que trenque les teues cadenes.
Pots aconseguir-ho!
Deus d'assolir la llibertat que albires per aquella petita escletxa...

Una forta abraçada!

FRANCESC

PD Com sempre, un plaer llegir-te.

com a reina dels teus braços lligats, com a princesa de mots vençuts, tu.... comportes vida, amb un nuu i dolorós sentiment, que enganxa, que pateix insomni a les nits... un sentiment que a cops ens delata un sentiment sobre un paper moll i vell, potser el paper estava plorant quan escrivies les darreres lletres... ;) Encantada, com sempre, de llegir-te!!felicitats noia!!! un petonet enorme!!

de ben poca cosa
d'amor i prou

hi ha paraules que no existeixen
al pirineu i a algèria coincideixen que som capaços de crear un cel real

l'infern és inventat i fals

ja t'entenc i et comprenc, però en tu hi ha força i saviesa per volar