Sóc gran, però estic viva.

M’has deixat bocabadada, Montserrat!
El dia 15 de gener descobreixes les tanques i fas proves, el 16 t’ho estudies i descanses, i el dia 17 publiques aquests preciosos versos per dins i per fora, ja que són plens de sentit i de ritme, de vida i d’equilibri.

Això sí que és aprendre ràpidament: la meva enhorabona, poetessa!
La teva si que és una postura activa: la meva enhorabona, amiga meva!

Ara que domines la tècnica, ja em diràs quina és la teva opinió d’experta sobre la Sonata de primavera.

T’envio una abraçada admirada,
Unaquimera

I tant que sí! Sóc crec que més gran que tu i encara disfruto aprenent i vivint.
Ah! Els tankes preciosos!
Una carinyosa abraçada.

al descriure aquest actitud teva davant la vida
gràcies per les teves paraules
una abraçada
joan

Curt, clar i, naturalment, en català.
Feia temps que no llegia relats teus –és difícil arribar a fer tot el que agrada quan el dia només vol tenir 24 hores.
I tant que estàs viva, companya relataire! El teu poema deixa ben clar que vas endavant amb força, una força que ja voldrien algunes persones joves.
“Jo la vull viure/ ben desperta la vida”; magnífic; no et rendeixis mai.
Una abraçada,
Shaudin