Sobre la qüestió de la immigració al poble de Rosamaria (3.550 habitants)

La primera cosa que sorprèn el viatger que arriba per primer cop a Rosamaria -una vila xica de la comarca de l'Estrenyacaps- és la gran quantitat de gent solitària que hi passeja pels carrers, o que més aviat hi deambula. Es tarda un temps en comprendre el motiu del fenomen. Ho puc explicar perfectament: no en va, fa un temps jo també anava amunt i avall de les voreres, sense un destí aparent.

No recordo exactament on havia d'anar, però hi anava amb pressa. Va passar, però, que el meu Seat 131 motor Pèrkins -tothom diria que boníssim, i que no falla mai- es va espatllar justament a la desviació que duu a Rosamaria. De manera que vaig empènyer el vehicle durant dos-cents metres i el vaig deixar a la porta del taller mecànic.
L'operari del taller em va dir que l'avaria era quasi no-res, una fotesa. Però que necessitava una dinamo model STP-210, model rar per antic, i que la recerca podia allargar-se un cert temps. Ho vaig acceptar i em vaig disposar a esperar. Llavors vaig fer la primera passejada distreta i sense rumb per la vila.

L'espera, però, es va anar perllongant. Van passar dies i després setmanes. La dinamo no arribava i jo no tenia res per fer. Per fortuna, la filla -i hereva- de la Funerària Kurtz, la Hildegarda Kurtz, era una noia de tarannà obert i moral àmplia. No en va son pare fou, de jove, un anarquista famós a la comarca, l'ovella negra i conflictiva d'una família de tradició carlina i catòlica. La Hildegarda i jo vam coincidir ben aviat en gustos i opinions, i vam trobar tres o quatre maneres de passar el temps que eren alhora divertides i econòmiques.
La nostra amistat va xocar als rosamarians però ho van acceptar, al capdavall. I com que jo tenia molt de temps lliure i una certa formació cultural, amb els anys em vaig guanyar un cert respecte i fins i tot diria que admiració. O sigui que no és tan estrany que al final fins i tot guanyés les eleccions a l'alcaldia per una còmoda majoria.
Com que sóc home de poques paraules, també sóc un alcalde de pocs decrets. El primer de tots, això sí, fou suspendre la llicència mercantil del mecànic. Un home que tarda deu anys en trobar la dinamo d'un motor Pèrkins no es mereix res.

En conseqüència, tot aquell conductor a qui se li avariava el cotxe vora de Rosamaria passava a engruixir el cens d'habitants de la vila, sense distinció de si l'avaria era grossa o menuda, si li calia una dinamo, una bujia o un repàs de filtres. Els nouvinguts vaguen un temps pels carrers, tal com vaig fer jo mateix; alguns s'integren a la fi, i troben una mossa amb qui es casen o consumen sense casar-s'hi.

Me'ls miro amb un deix de recel, ho reconec. Sé que algun d'ells, un dia m'arrabassarà el càrrec de batlle, o qui sap si farà massa amistat amb la Hildegarda -perquè malgrat els anys que han transcorregut segueix sent una dona atractiva i distreta.