Silenci, s’escolten himnes

Començo a escriure encès, sobri i mut sobre el que fora per a mi el silenci d'una tarda enfosquida en el recer que m’empara.

Premo Play.

Em surt que els sentiments que m'impulsaren a afirmar que no som ningú, enlloc de l'univers estelat estan a l'ordre del dia en un món de silencis corruptibles.

Escolto la música.

El silenci es propaga, tot escoltant la música suau, el soul de Van Morisson, al ritme que el sol cau, les fulles volen i la pluja es fa present.

Faig una pausa.

Trec el cap per la finestra, faig pausa en el sentir dels himnes on rau el més esperitós silenci i trobo intacta la nostàlgia inerta en un calaix de l’habitació desendreçat.

Torno a prémer Play.

I segueixo fil per randa les paraules del video que m'impulsa a rumiar el text que ofereixo, lluny de tot enginy extravagant, m’aplico amb serenitat.

Es fon “Himnes al silenci”.

La cançó es va fonent, entre el silenci impertèrrit i la pluja silent que cau fora, quan he redactat les paraules amb les quals sentí una enorme sensació de felicitat impulsiva i amb les que convergiren l'enamorament i la transgressió.


Van Morisson: "Hymns to the silence"...