SI LES SEVES PARAULES TUFEGESSIN...

Ignorava que l’havien ingressat d’urgència a l’hospital. M’ho acaba de dir la seva dona a qui he trobat casualment pel carrer. No m’ha donat temps ni de preguntar com estava el seu marit per que ella ha afegit que era a casa i es trobava bé i molt animat. Hem quedat que aquesta tarda passaria a veure’l.

Cap allà les sis m’hi he presentat. M’ha obert la porta ell mateix. —La dona ja m’ha dit que vindries... Endavant, passa.— He entrat i ens hem acomodat al sofà de la sala d’estar. Ha portat unes cerveses i uns fruits secs per picar. —I, doncs, que t’ha passat? — M’ha respòs que no ho sabia i que els metges tampoc no n’han pogut treure l’entrellat.

—El cas és que jo m’estava ben escarxofat en aquest mateix sofà seguint a la televisió les intervencions d’uns determinats personatges polítics absolutament impresentables i sentint les barbaritats, les bajanades, les immoralitats, les tergiversacions de la realitat, les mentides farcides de verí, la descarada perversió de les paraules i el conceptes que expressaven, m’he anat cabrejant fins que, de cop i volta, s’ha produït la desconnexió. La meva, no pas la de la tele. Abans d’arribar al centre hospitalari ja m’havia refet, com si res no hagués passat. Amb tot m’han fet les proves adients, però cap d’elles ha estat concloent. Per tant, després d’estar un temps en observació m’han enviat cap a casa. Ja ho veus, aquí em tens content com un gínjol i fort com un roure.—

Li he fet notar que m’ha estranyat la seva reacció tan extrema, acostumat com està a seguir debats polítics i de tota mena sigui quina sigui la temàtica i a participar en discussions, cosa que tant li agrada, perquè ell és un home obert al debat, a la discrepància i a la confrontació d’idees i el seu caràcter no s’altera mai. —Això que dius és cert, però quan escolto les versions de determinats testimonis en un judici o les interpretacions que fan uns senyors amb llargues vestidures negres o, per sobre de tot, el que diuen aquests incultes, ignorants, deshumanitzats, desnaturalitzats i vanitosos xitxarel·los que pretenen fer de polítics i que, fins i tot alguns, increïblement, lideren partits, la meva ment no pot suportar el tuf de podridura que desprenen les seves paraules. Quan el cervell està podrit, els pensaments que genera són putrefactes i les paraules que els expressen també. I la gent enfervorida que se’ls escolta s’ho empassa tot. De fet, és el que vol sentir perquè, en el fons, també la massa està podrida.—

Hem parlat també d’altres temes, per distendre una mica la conversa. Mentre ens acomiadàvem m’ha dit una frase que m’ha fet pensar... —Si les paraules que expressen els pensaments d’aquests individus, tufegessin, l’aire d’aquest país seria irrespirable. Estaríem davant d’una greu emergència atmosfèrica.—