Si ho dic en veu alta, o la llibertat del crit

Un relat de: llamp!
Parlar sol és un gran avantatge.
Qui parla sol enraona amb el cosmos
i xerra d'allò que li amoïna del subconscient.

Esgrimir les facècies, descloure les reprimendes,
Passejar els dubtes, desfogar les passions,
Atenuar la ira, rebregar les disputes.

Tot va encaminat a sentir-nos més feliços
en un anar i venir d'estulta cerca de l'amor
pels averanys d'una pia reminiscència.

Si ho dic en veu alta, em crec a mi mateix,
Em sento conversar amb els astres de tu a tu,
I em situo al nivell de l'home que pateix i renega.

Llegir, en veu alta, sotmet l'emoció a la vibració
De les cordes vocals, amb el concert de les paraules
Que escapen, enjogassades, buscant oïdes en les que reposar.

Cridar, en veu baixa, transmet el plor del patiment
De qui se sent víctima, entre un joc d'actituds vaporoses
Que reneguen condensar-se en una bassa d'oli.

Tot sona com si fos pecaminós el fet d'expressar-se
I de dir les coses pels noms que no són anomenats
Sinó pels noms que ens han ensenyat les lectures.

Si ho dic en veu alta, trec de mi aquella impuresa
Que ennegreix tot posat meu quan es desinfla l'orgull
I se'm demana ser caut i se m'anul·la la llibertat del crit.

____________________________
L'últim crit del llamp!

Comentaris