SET PEDRES DE RONYÓ

A en Rossend el van operar de multipedreisme ronyónic. No pas poca cosa! La intervenció va ser un èxit i aviat era a casa atipant-se de roscos de vi i bevent moscatell pels descosits tot cantant 'Visca, visca el semàfor quan pisca',cançó inventada per ell quan arreglava semàfors, abans de jubilar-se.

Li havien extirpat set pedres. En Rossend va tenir una genial ideal. Genial perquè la dolçor del vi dolç hi va contribuir, cal dir-ho.

Va posar-les en una ronyonera (quina gràcia!) de pell negra d'imitació de serp africana rostideta pel sol de l'hora forta i va marxar del seu domicili xiulant 'Visca, visca...'.

Plovia, però no prou com per haver de menester paraigua.
Va anar en direcció al mar, a la zona de les fàbriques, aquells edificis amb xemeneies que regalaven fums nocius i que quan era petit no hi eren i feia massa que no era petit.

En Rossend inspirava amb un somriure el vent de muntanya que els pulmons demanaven, vent que hostiava les onades que, tot i tornar-s'hi, no podien evitar -les més altes- de ser pentinades i els seus serrells obligats a anar en direcció contrària, enrera, com cabell d'àngel esfilagarsat i salat.

En Rossend va buscar el gos abandonat que sabia que pul·lulava per allà. Va fer per ser vist i tot seguit va tirar a terra una primera pedra. El gos va fixar-s'hi i va començar a seguir-lo.

En Rossend, il·luminat per alguna cosa més important que el canvi de llums d'un semàfor, anava trobant gossos indigents i cada vegada llençava una pedra.

I fins a arribar a set.

Els set gossos el seguien i duien a la boca la pedra que els havia avisat de seguir aquell ximplet (és com qualsevol l'hauria definit, segurament, tot i que hi ha, sortosament, també, no-qualsevols).

En Rossend va arribar al bosc dels arbres dels colors de l'arc iris i allà sonava música de can-can pels gossos que, alegres, van ballar i en un tres i no res tenien les malures guarides.

I és que mai se sap que poden fer fer les pedres que ens han fet mal a dins un cop són a fora.