Ser Humà

Sensacions que no s'expliquen perquè simplement no tenen sentit; sentiments que no s'entenen perquè simplement no tenen explicació. Sents però no estimes, pateixes però no sents. La contradicció t'envaeix, s'apodera de les teves decisions. No s'entén quan no hi ha res a entendre, no s'escolta quan no hi ha res a dir. Si almenys desaparegués aquest buit de l'ànima, que fa trontollar l'esperit, aquest remolí que enterboleix la més pura serenitat, aquest esbufec que sorgeix de les profunditats del ser. És un anar i venir continu d'idees sense cap ni fi, una lluita aferrissada que no condueix a enlloc, una cerca ininterrompuda que porta a un punt indefinit. Com es pot buscar el que no es troba? Com es pot trobar el que no se sap buscar? Com es pot trobar el que no s'ha de buscar? Esperança. Esperança que cal mantenir constant amb el pas del temps. Il·lusió que madura i envelleix, que decau i acaba morint.

Un rostre, l'expressió més neta de l'ànima. Una mirada, el portal de l'interior. Un somriure, el detonant d'alguna cosa amagada al cor. Un gest, una paraula, un toc de personalitat.

Ulls que miren i no veuen, ulls que brillen de dolor. Llavis tremolosos que no gosen pronunciar aquell mot. Tot s'amaga darrere un tel invisible, una aura de protecció.

Ser humà implica tants defectes, més no tenir-ne ja n'és un. El camí de la vida dona tantes voltes... Qui t'assegura que al final aconseguiràs un objectiu? Qui et pot negar que tot el que has patit tindrà la seva recompensa, que arribaràs a sentir l'amor ple?

Amor, estimar, paraules que mai no s'haurien d'haver inventat. La inaccessibilitat a aquest concepte pot plantejar molts dubtes, pot obrir moltes ferides, pot portar a qüestionar-se la pròpia integritat.

Estimar-se a un mateix. Es tracta d'un registre molt culte, d'un àmbit que queda fora de les mans de la majoria. Gran fita. Difícil resolució. Fracàs i dubte. Lluita i recaiguda. De tota manera, és un objectiu bastant plausible. Cal perseverància.

Valor afegit? Materialisme humà que es fa patent en tot producte, concepte i pensament. Egoisme, si ho traduïm. Val la pena...? Des que som unipersonals pensem unipersonalment, des que ajudem pensem en el benestar que obtindrem. Sobreviure és cosa animal, "superviure" seria una idea més pròpia d'humans.

Pensar, això ens diferencia, però no ens treu de la irracionalitat. Ens duu a reflexions inacabables que s'entortolliguen i retornen al punt de partida.

Qui està en possessió de la veritat absoluta? Qui té potestat per a dir "chto delats"? Persones que per a viure necessiten que els atorguin aquesta potestat, religions que no donen més que la tranquil·litat i satisfacció de saber que la teva vida es veurà recompensada i tindrà sentit, segons els criteris d'algú que en el seu moment va rebre la potestat perquè l'home estava perdut en l'infinit.

Humà, ser d'intel·ligència mínima incapaç de trobar respostes, d'accedir al saber. Què ens queda? L'amor.