Plors de puça

Un relat de: baldufly

Sembla que, en la distància, distingeixo un lleu gemec, amortit pels gruixos de les parets. Què pot ser?

Sembla que, enmig del silenci, endevino un petit punt negre, estranyament immòbil, minúscul, insignificant. Però hi he fixat la mirada. Per què?

Sembla que, dins el silenci, el punt minúscul em parli, em cridi, i m'hi apropo. I calla.

Quan hi acosto el rostre, rau quiet, com si fos mort. Hi atanso la mà, i de sobte d'un salt sec s'enganxa al meu braç, amb una força exorbitant que no pot provenir d'una criatura tant petita.

Em clava dos ullals com dues agulletes, em travessa la pell i ja no plora. Ja no crida. S'alimenta tranquil·la del meu líquid que li proporciona vida, calma i deliri.

Me la miro amb ulls de mare, amb ulls de víctima, amb mirada de compassió. Ella continua xuclant, ulls closos, concentrada en la seva missió. Ja no és una criatura sense vida, d'aquí uns segons més ja no em necessitarà.

I dit i fet. De sobte, noto que ja en té prou, de mi. Ja ha complert el seu instint animal, ja ha omplert el seu estómac, ja està satisfeta. Ja no em necessita més.

I es desfà de la meva pell amb menyspreu, deixant-hi un amarg record, per a no retornar-hi mai més.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

baldufly

17 Relats

13 Comentaris

18620 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Sempre he considerat que la meva vida va a la inversa, a l'inrevés: malgrat que el cos segueix el seu ritme d'envelliment, la meva ment i el meu esperit fan el contrari.

Vaig passar d'una infància massa buïda a una adolescència massa madura. I ara estic al camí de tornar a ser criatura, de tornar a gaudir de la vida com tant sols els nens en gaudeixen.

Una bona amiga em va dir que el dia que fos mare esdevindria de nou criatura, és a dir, que sentiria la plenitud, i s'hauria tancat el meu cicle en aquesta vida.

Des del dia que em van arrancar del ventre de la mare, una nit d'octubre de 1980, ja han passat uns quants anys, però també he recorregut una part del camí que m'hi portarà de tornada.

Durant aquest temps sempre m'ha agradat expressar el meu món per escrit, transmetre, opinar i ser sincera.

Mitjançant les paraules, mostro la meva peculiar visió de la vida, de la societat, i de les persones.

**********************************


"Escriure és posar un peu al portal de l'ànima, endevinar que s'hi amaga"