Plors de puça

Sembla que, en la distància, distingeixo un lleu gemec, amortit pels gruixos de les parets. Què pot ser?

Sembla que, enmig del silenci, endevino un petit punt negre, estranyament immòbil, minúscul, insignificant. Però hi he fixat la mirada. Per què?

Sembla que, dins el silenci, el punt minúscul em parli, em cridi, i m'hi apropo. I calla.

Quan hi acosto el rostre, rau quiet, com si fos mort. Hi atanso la mà, i de sobte d'un salt sec s'enganxa al meu braç, amb una força exorbitant que no pot provenir d'una criatura tant petita.

Em clava dos ullals com dues agulletes, em travessa la pell i ja no plora. Ja no crida. S'alimenta tranquil·la del meu líquid que li proporciona vida, calma i deliri.

Me la miro amb ulls de mare, amb ulls de víctima, amb mirada de compassió. Ella continua xuclant, ulls closos, concentrada en la seva missió. Ja no és una criatura sense vida, d'aquí uns segons més ja no em necessitarà.

I dit i fet. De sobte, noto que ja en té prou, de mi. Ja ha complert el seu instint animal, ja ha omplert el seu estómac, ja està satisfeta. Ja no em necessita més.

I es desfà de la meva pell amb menyspreu, deixant-hi un amarg record, per a no retornar-hi mai més.