D'un curt de vista i d'un sord

Un relat de: baldufly

-Ai, sòmines, que no hi veus? - gemega l'avi Jan, mentre recolza una mà a l'espatlla del seu nou amic.
-Doncs, no gaire, cada vegada és més greu - respon resignat en Pere, alhora que intenta enfocar les cansades ninetes en un punt imaginari.
-I doncs! Com ens hem de veure! - exclama en Jan, visiblement angoixat.
-Ja ho pots ben dir, Pere, estem ben ocluscats...

Tots dos fa molt poc que es coneixen.
El primer d'arribar va ser en Pere: vidu, sense fills, capgròs i solitari, va trobar-se un bon dia d'abril al carrer, sense diners, sense ningú, i va haver de rodar món fins que l'Ermitanta el va trobar.
Sí, havia estat de sort. Durant els dies al carrer, va adonar-se realment del que era la buidor, sobretot la de l'estómac.
Gràcies a l'Ermitanta, ara disposava d'un lloc un viure i d'un company.

Ai, l'avi Jan, pobre desafortunat. Ell havia arribat abans que en Pere, amb pantalons espellingats, sense sabates. Havia perdut dona i filla en un desafortunat accident, oblidat un fill i la depressió l'havia tret al carrer, on malvivia fins que va topar amb l'Ermitanta. Primer peu dins la porta, els ulls blancs i cap a terra: no es va despertar fins el divuit d'abril, un dia qualsevol, en un lloc desconegut.

L'Ermitanta no era home ni dóna, no era persona ni animal. Els havia ajudat des del dia que en Pere havia topat amb ella, i des del dia que en Jan s'havia desvetllat al seu costat. L'Ermitanta els protegia des de llavors, a tots dos.

Uns passos s'acostaven. En Pere intentà de nou trobar el seu punt de vista imaginari, enmig d'una habitació plena de llum, de parets blanques, llençols blancs i dos cossos blancs.

Mentrestant, en Jan apropava l'orella al mur, fred, impecable, per resseguir els sons que provenien de l'altra banda.

-Ai, bon Pere, que no hi sents? - xiuxiueja en Pere al seu company, sense perdre de vista el seu punt imaginari.
-Ja ben voldria sentir, ja, però cada dia sóc més vell - sospira en Jan, tancant els ulls per augmentar la concentració.
-Txt! Silenci, ja s'acosta... - l'atura en Pere - .

I de sobte, el silenci. Uns segons, uns minuts. Res, silenci.
En Jan i en Pere jauen quiets, sobre els llençols blancs, es miren i es veuen. Quant de temps fa que són a la cambra blanca?

En Pere recorda haver estat alguna vegada a la cambra verda, on l'Ermitanta els deixava gaudir de l'espectacle de la natura, el perfum de l'herba fresca, on rejovenia.
Dins els seus pensaments, en Jan reviu la seva estada a la cambra blava, on l'aigua dolça es barrejava amb la salada i li pessigollejava els peus, on podia sentir els motors dels vaixells que feinejaven al port.

Fa molt de temps que en Pere i l'avi Jan han perdut la noció del temps, de la resta del món. Fa un cert temps que s'han trobat l'un a l'altre, que s'han convertit en persones. L'Ermitanta tant sols els ha mostrat el camí, tant sols ha aparegut quan tocava, ha tornat quan convenia, i ha callat quan era necessari.

A través d'uns ulls tristos, d'unes mans arrugades i poc sensibles, en Pere no es reconeix a sí mateix. Té sis anys, és el menor de dos germans d'una humil família de rellotgers, i juga al carrer amb els nins de la seva edat.

En Jan para l'orella, i sent els crits de la quitxalla. Sense noció del temps, jau en un racó, lluny de la resta, cap cot i trist. De lluny en Pere el mira, però no el veu. En Jan tant sols escolta.

De sobte retornen les petjades, ara d'una altra de les set parets de l'habitació blanca. En Peret salta sense pensar-s'ho i s'amara de la fredor. En Jan rau quiet, amb la vista fixa en el seu punt imaginari.

Aquesta vegada les passes no s'aturen. De sobte són a l'escola, a la classe de matemàtiques. La Srta. Remei castiga en Peret, sempre entremaliat, mentre que en Jan no alça la vista del seu punt imaginari. I sona el timbre...

Al campus de la universitat tots dos estudien Biologia: en Pere incapaç de revifar el negoci dels rellotges; en Jan havent-ho decidit des dels set anys, un dia d'estiu, al carrer del seu barri, ajagut en un racó, amb el mar de fons, mentre veia jugar els companys del barri. Aix, aquell sol enlluernador... Però cap dels dos serà biòleg...

En Pere no coneix en Jan, en Jan no coneix en Pere. Tots dos seuen junts, estudien junts, han compartit la infància, l'adolescència, la joventut, els bons i mals moments. Malgrat tot, es desconeixen.

L'Ermitanta ha fet la seva feina: a la cambra negra, s'han trobat els dos, sols. Mentre en Jan escoltava, en Pere quedava paralitzat per la foscor, sense badar boca. De sobte, la veu tímida d'en Jan féu acte de presència.

-Peret: ets tu? El meu estimat Pere?
-Pare? ...

A l'habitació violeta han trobat la resta de la família: la petita Berta, morta enmig de les flames; la mare, Jordina, morta al costat de la Berta des que el seu cor renuncià a continuar veient el que els seus ulls miraven; i ells dos, morts un 18 d'abril, un dia qualsevol, en un lloc qualsevol; dia que el sol els va enlluernar i van deixar de sentir.

Ara, reunits de nou, sentien de nou: els ulls podien mirar i veure; les orelles, escoltar i sentir; les ànimes, renéixer.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

baldufly

17 Relats

13 Comentaris

19226 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Sempre he considerat que la meva vida va a la inversa, a l'inrevés: malgrat que el cos segueix el seu ritme d'envelliment, la meva ment i el meu esperit fan el contrari.

Vaig passar d'una infància massa buïda a una adolescència massa madura. I ara estic al camí de tornar a ser criatura, de tornar a gaudir de la vida com tant sols els nens en gaudeixen.

Una bona amiga em va dir que el dia que fos mare esdevindria de nou criatura, és a dir, que sentiria la plenitud, i s'hauria tancat el meu cicle en aquesta vida.

Des del dia que em van arrancar del ventre de la mare, una nit d'octubre de 1980, ja han passat uns quants anys, però també he recorregut una part del camí que m'hi portarà de tornada.

Durant aquest temps sempre m'ha agradat expressar el meu món per escrit, transmetre, opinar i ser sincera.

Mitjançant les paraules, mostro la meva peculiar visió de la vida, de la societat, i de les persones.

**********************************


"Escriure és posar un peu al portal de l'ànima, endevinar que s'hi amaga"