Sents Pare...

Em va fer molta gràcia, en el seu moment constatar que els nens, no enetenm que hi hagin persones adultes que no siguin pares: El món infantil no mes enten de Pares i fillets.
La infància però mai acaba. Diuen que hi han dos tipus d'innocència: La primera és un regal de la existència. La segona ens la em de guanyar, i com a tal és la que acaba comptant: La innocència guanyada per una vida aprendre i desaprendre.

Com m'agrada el teu relat i la cançó que li serveix de llançadora!

què t'hi animes a participar al nou repte de minirelats de RC ???

joan

penso que, aquells que estimem, no moren mai...Penso que l'amor tena uns llaços impossibles de trencar..N'estic segura, mira, ves!! m'agrada molt saber de la teva capacitat d'expressar i compartir les teves més íntimes vivències. El teu dolor..M'agrada aquesta mà que ens allargues amb les teves paraules..L'agafo suaument. perquè em durà, ho sé, per bells camins d'amistat, inesvorrables.
Rep tot el meu amor...
per sempre...Núria..

ja està tot aclarit i estic content. Gràcies com sempre per ser tan amble i entrar al meu blog que tot just comença a caminar i fer ja un comentari tan bonic
ets genial
una abraçada ben gran.
joan

espero que tot el merdé que vaig muntar al fòrum no afecti la nostra relació poètica, sense voler potser vaig usar paraules poc adeqüades i vaig muntar un pollo que em van deixar ben trinxat... Segurament merescudament. En fi que ho sento, ho sento molt de debò
una abraçada sincera i conciliadora
joan

Hola Núria,
Quines paraules tan boniques dedicades a algú tan proper i estimat com és el pare. Jo tinc la sort de tenir-lo encara, i només pensar en l'ultim vers del teu poema, tremolo d'esgarrifança.
"Sents Pare, el meu enyor de tu?"
Em sap greu que no haguem coincidit ahir. Realment vaig haver de marxar, ben fotuda. Em sembla que tu també hi vas estar fa poc, per una mala caiguda, oi?
Espero que ens coneixem en una altra ocasió no massa llunyana.
Gràcies pel teu comentari a un dels meus relats.
T'aniré llegint, sens dubte.
Una abraçada virtual.

La primera, la cançó del Serrat que, tot i conèixer-la des de fa anys, m'ha tornat a esborronar la pell.
La segona, aquest poema al pare, sorgit del record i de l'afecte, en un marc d'infantesa llunyana. Costa parlar dels pares sense que tremoli la veu, en aquest cas la mà en escriure el poema. Els records tenen un sabor agredolç de
situacions passades amb penes i alegries, i sempre amb nostàlgia.
Com sempre, estimada Núria, has encertat en el teu intent de portar al present la memòria del pare.
Bones vacances de Pasqüa.
Una abraçada

Un poema que arriba al cor. Un poema que romandrà per sempre més al camí de la memòria, perquè és bell i és sentit.

Espero que et recuperis ben aviat de la caiguda, Núria. Cuida't!

Rep tot el meu afecte,

Pilar

Un bell poema fet amb molta sensibilitat i acompanyada d'una bella cançó que m'entendreix el cor. Et seguiré llegint.
Una abraçada

Les olors i els sons també ens duen records de les persones que ja no tenim a prop.

Un poema preciós inspirat en una de les cançons que més m'agradaven de joveneta. ;-P

Enhorabona, Núria!

Núria

És veritat que en el record les coses que no hi son, esdevenen, a través d’aquells que les han viscut, les han escrit, ens las han regalat i estan en nosaltres a través d’ells,
que tot queda i tot s’esborra,
un poema deliciós, felicitats Nuria

He llegit i rellegit el teu breu i preciós poema, Núria, i he conclós que té l’estranya i deliciosa qualitat d’aserenar l’esperit de qui camina pels seus versos... Al menys, avui ho fa amb mi.

Les antítesis amb què es troben els ulls de la lectora en iniciar el recoregut no destorben el ritme de les passes, ja que els mots permeten el ritme suau i continuat de l’un a l’altre, d’afirmació a interrogant, del res al tot i del tot al res, sense discordàncies.

Després, els versos s’allarguen, però l’harmonia continua present.
D’aquesta manera transcorre el temps d’estació en estació, i ni la calor ni el fred destorben la degustació de les evocacions al passat, dels ressons de llegendes i contes atressorats a la memòria, del temor que desperta el mot” guerra” en la pell i en la consciència.

I, finalment, es fa palés amb naturalitat el sentiment i el record present, l’enyor com a company de vida que no impedeix els canvis, sinó que els ofereix referència.

En resum, i tal com et deia al començament, és un poema breu, preciós i plaent.

T’envio una abraçada, després de llegir-te i recordar-te,
Unaquimera

M'agrada molt. És molt proper, gairebé com si ells que van marxar poguessin sentir-nos.
Gràcies per escriure'l

la gran sort de no perdre’ns mai per els camins de la memòria.
Meravellós poema

abraçades

Josep

per algú que ja no hi és.
Tot és canvi, tot transforma,
bonic poema també amb reforma.
Parlar per expressar, allò que no podem callar.
Una abraçada dolça i salada...potser sentida o enyorada.
Felicitats!!!

que es mouen sobre la línia del temps i els sentiments
com sempre, et felicito
una abraçada núria
joan