Sense sortida

"Sóc un drogoaddicte. Me'n faig creus de com he arribat a aquest punt, com he pogut fer patir a tota la gent que m'estima i com m'he anat quedant sol, no em mereixo ni que em mirin a la cara, els he amargat l'existència de mala manera, no entenc com encara es preocupin per mi, com els he pogut fer patir així."

Una vegada i una altra en Quim es repetia les mateixes preguntes, ara es troba en una granja de desintoxicació a quilòmetres de casa seva, lluny dels qui s'estima, lluitant contra la seva addicció, la maleïda cocaïna.

Mira al seu voltant i només veu cares inexpressives, gent que igual que ell no van saber parar i ara es troben en la mateixa situació que ell, o encara pitjor, tres homes dels que es troben allà estan molt pitjor que ell, la SIDA s'ha presentat a les seves vides per condemnar-los a una mort més o menys llunyana.

En Joan, en Santi, en Lluís, l'Antoni, l'Homar i la resta, la mirada perduda més enllà del televisor, el pensament qui sap on, la família d'alguns s'ha anat allunyant, espaiant primer les visites, després les trucades i les cartes, fins arribar a desaparèixer de les seves vides. Les recaigudes, han donat pas a la decepció i l'esperança s'ha esvaït, no creuen que s'arribin a deslligar de la droga i s'estimen més allunyar-se'n. És això el que m'espera a mi també.

Només fa tres setmanes que és a la granja i a molts dels seus companys encara no els coneix, n'hi ha que amb prou feines obren la boca, se sent més sol del que mai hagués pogut imaginar que se sentiria, en Santi és l'únic amb qui parla, és un noi jove, com ell, amb una història no gaire diferent de la seva, en realitat totes són molt semblants, tots ells van entrar al món de la droga com un joc, una aposta, o quelcom per l'estil, la inconsciència, la joventut i la ignorància no els van deixar pensar. Quan ho van fer ja era massa tard.

Sona el telèfon. Ha descobert que aquest so desperta sentiments molt forts en tots ells, d'esperança, de desolació, d'alegria i de dolor, depenent de qui sigui el destinatari de la trucada, val a dir que no són gaires els que en reben i això fa que, sovint, quan es coneix el nom de l'afortunat que rep la trucada, en algun dels rostres dels altres apareix alguna llàgrima silenciosa, testimoni del dolor i la soledat que els acompanya.

- Quim, és per tu.
- Qui jo?
- No hi ha cap més Quim aquí.

La veu seca del Joan l'anima a no fer més comentaris i a dirigir-se ràpidament a l'aparell, amb el cor a la gola se l'acosta a l'orella.

- Digui?
- Hola Quim.
- Lídia?
- Sí, sóc jo. Com estàs?
- Bé, bé, estic bé, i vosaltres, i en Pere, i els meus pares?
- D'un en un, bé, estan bé, t'enyoren i esperen que et recuperis aviat.
- Per què no m'han trucat ells?
- És que de fet, ens van dir que havíem d'esperar un mes, però volia saber com et trobaves.
- Ets increïble Lídia, amb tot el mal que t'he fet i tu encara et preocupes per mi.
- No hi pensis més, allò va passar fa molt de temps, jo ja ho he oblidat i tu hauries de fer el mateix.
- No sé com donar-te les gràcies.
- Deixa-ho estar, de debò. Però explica'm, com estàs, què feu aquí?
- Bé, això és bastant avorrit, però no està malament del tot, al matí ens dediquem a fer coses als tallers, estic aprenent a fer de fuster, t'ho pots creure!
- Això està molt bé, has d'intentar ocupar al màxima el temps per no pensar en...

- En col·locar-me, no passa res, pots dir-ho.
- Ho sento, no volia dir això.
- Ei no t'amoïnis, és per això que sóc aquí, de fet cada dia a la tarda, fem unes xerrades amb un psicòleg on cadascú explica la seva història, crec que després de passar una temporada aquí, no tindré cap ganes de tornar a fotre'm res al cos, de debò.
- M'agrada sentir-te dir això.
- Ho dic de debò Lídia, no vull acabar morint-me sol com alguns dels que estan aquí.
- No parlis així, tu tens una família que t'estima i et fa costat. Saps que no et deixarem sol, però tu has de posar-hi de la teva banda també, has de fer el possible per recuperar-te, no ens agrada veure't aquí.
- Ni a mi tampoc, però és el millor, la situació m'havia superat allà, cada cop m'emmerdava més, i de fet he deixat uns quants merders penjats.
- Ara no hi pensis, centrat a posar-te bé.
- Quan vindreu a veure'm?
- Suposo que la setmana vinent ja ens deixaran venir.
- Vindran els meus pares?
- I és clar que vindran, i en Pere i la Júlia i jo, vindrem tots. Et trobem a faltar.
- He de penjar Lídia, no saps quina alegria parlar amb tu.
- A mi també m'ha agradat molt, posa't bé, em sents?
- Ho faré, m'escriuràs?
- Dóna-ho per fet. Tots t'envien molts petons i abraçades.
- Digue'ls que ho sento molt i que els estimo, que espero que em puguin perdonar algun dia.
- No et turmentis, el que tots volem és veure't recuperat i al nostre costat, amb això n'hi haurà prou, adéu Quim, molts petons i cuida't.
- Tu també, fins aviat.

Penja el telèfon i es queda mirant l'aparell amb la vista perduda, quan de sobte la veu d'en Santi sona darrera seu.

- Qui era?
- La meva cunyada.
- Ets molt afortunat.
- Per què ho dius? A tu també et truquen.
- Sí, però cada cop menys, la primera vegada que vaig entrar a la granja em trucaven totes les setmanes, els meus pares i la meva germana, però ara, després de dues recaigudes, les trucades cada cop són més espaiades i les converses més breus.
- Els has de demostrar que aquesta vegada te'n sortiràs, no diuen que a la tercera va la vençuda?
- Espero que tinguis raó, ja començo a estar bastant tip d'aquesta merda. Però digues, ja fa un mes que ets aquí?
- No encara, em falta una setmana.
- Doncs és estrany, que t'hagin passat la trucada, normalment fins al mes exacte no et deixen tenir cap contacte amb ningú de fora.
- Suposo que la meva cunyada té un alt poder de persuasió.
- Sí, deu ser això, i què, tot bé?
- Això sembla, imagino que ara que no hi sóc estan més tranquils.
- No hi pensis.
- Sí, serà el millor, fa una partida al parxís?
- D'acord, de fet, aquí no hi ha gaire més per fer.

Mentre en Santi prepara el taulell i les fitxes per jugar en Quim es queda pensatiu i somriu inconscientment, l'altre encuriosit no pot evitar preguntar-li què li balla pel cap.

En Quim li explica: "És una història que va passar fa uns quants anys ja, feia temps que no hi pensava però al parlar amb la Lídia ho he tornat a recordar, veuràs feia poques setmanes que el meu germà Pere sortia amb ella, ja t'he explicat que ell i jo som bessons, a més a més com diu la gent som calcats, bé, per sort per al meu germà només en l'aspecte físic, en la resta som molt diferents, al que anava, ells feia poc que es coneixien i lògicament la Lídia encara no havia pujat a casa, així que tot i que sabia de la meva existència no ens havia vist junts amb el meu germà i tampoc sabia lo bandarra que jo podia arribar a ser.

El cert és que jo sí que l'havia vist alguna vegada amb el meu germà i la veritat és que ella m'agradava, m'agradava molt, però és clar era la nòvia del meu germà i això era un problema, i com sol passar, quan les coses no han de ser acaben passant, una tarda estava a casa amb en Pere i ell es trobava força malament, estava enfebrat i li feia mal tot, no era res greu però no podia sortir, i havia quedat amb la Lídia per anar a sopar i a ballar aquella nit, em va demanar que l'avises, que el disculpés i li digués que quan es trobés millor ja la duria a sopar i a ballar per compensar-la, em va donar el seu telèfon i em vaig disposar a fer el que m'havia demanat.

Mentre marcava els números del seu telèfon vaig notar desconcertat que el cor em bategava molt fort, la Lídia va reconèixer el telèfon i em va saludar tota mimosa, vaig contestar a la salutació i em va sorprendre, tot i que ja sabia que molta gent ens confonia també per telèfon, ja que les nostres veus tenen un to molt semblant, en resum, que no vaig poder evitar confirmar la cita enlloc d'anul·lar-la que era el que m'havia demanat que fes en Pere que ara dormia com una soca estirat al sofà.

Vaig anar a dutxar-me i a afaitar-me, havia d'anar tan polit com anava sempre ell, vaig agafar roba del seu armari i em vaig posar la seva colònia i vaig dirigir-me cap al restaurant on havia quedat amb ella. Quan vaig arribar ella ja hi era, per un instant la meva consciència va intentar dissuadir-me del que pretenia fer però quan la vaig veure allà dreta, tan bonica amb aquell vestit verd tan lleuger que dibuixava un cos tan bonic, un dimoni es va apoderar de mi i vaig seguir amb la comèdia esperant que ella no se n'adonés; i no se'n va adonar...

Ho vaig notar de seguida perquè quan vaig ser al seu davant em va espetegar un dolç petó als llavis que em van fer tremolar les cames, la vaig correspondre suau com un gatet, amagant el tigre que desitjava sortir i devorar-la tota allà mateix, ella em va somriure i vam entrar al restaurant. Crec que és la única vegada que he sopat amb una noia i l'ha he escoltat amatent tota l'estona, m'hipnotitzava amb aquells ulls de mel que posseïa i que em miraven dolça i divertida.

A les postres, mentre compartíem un gelat de maduixa em va espetegar; "La casa dels meus pares està buida, seran fora tota la setmana, què et sembla si fem la penúltima copa allà ?". Mare meva els déus havien escoltat les meves pregàries i aquell bé de déu de dona m'oferia anar a casa seva sabent que estaríem sols, les intencions eren clares. Un ronroneig dins el meu cap em deia que no, que ni parlar-ne, que ja m'havia excedit prou en la meva missió de missatger, però la meva entrecama apretada i el cor accelerat van guanyar el pols.

Vam sortir del restaurant i ens vam encaminar cap a casa seva, m'abraçava per la cintura mentre m'explicava un munt de coses, jo li seguia la veta, reia les seves gràcies, li explicava tonteries que també la feien riure i somreia com un babau, quan vam ser a casa seva vam entrar i em va fer seure al sofà, va posar una música suau a l'equip i va servir-se una copa, jo me la mirava divertit i excitat, li vaig p
reguntar si no me n'oferia una i ella juganera va contestar que la seva boca seria la meva copa, va beure un bon glop i va acostar els seus llavis als meus, va obrir-los i em va servir el licor més saborós que he begut mai, vaig empassar-me'l i vaig besar-la amb passió, estava molt excitat i ella em corresponia així que sense poder ni voler evitar-ho vam acabar fent l'amor allà mateix, en acabar ens vam quedar abraçats i se'm va adormir entre els braços, vaig passar tota la nit olorant la seva pell, a la matinada la mala consciència es va apoderar de mi.

Sabia que m'havia portat com un porc i que li havia de dir la veritat, així que quan va despertar-se li ho vaig explicar tot, em va insultar i bufetejar i vaig marxar sentint-me com un miserable. Increïblement ella no li va dir res al meu germà i va seguir amb la seva relació que va tirar endavant fins a dia d'avui.

Durant molt de temps sempre que el meu germà feia l'intent de presentar-me-la jo m'escapolia, si sabia que anirien a casa meva jo no apareixia i si me'ls trobava en algun lloc marxava abans que no em veiessin. Finalment va arribar un dia en què vam coincidir, mort de por esperava que ella tornés a insultar-me i a explicar-li al meu germà el que jo havia fet però no va ser així, ella va fer com si res i jo vaig fer el mateix.
D'ençà aquell moment vaig saber com d'important era el meu germà per ella i vaig decidir que mai més no tornaria a fer-li una marranada com aquella, el que no vaig poder evitar va ser seguir estimant-la en silenci, em feia mal quan els veia junts i enamorats però m'havia promès a mi mateix ofegar aquells sentiments i quan la vaig conèixer a ella em va semblar la millor alternativa per oblidar-la.

Ella em va agradar des primer moment, em va allunyar dels sentiments cap a la Lídia, la va fer desaparèixer del meu cor, va esborrar els sentiments que em posseïen cada vegada que la tenia a prop. Ella, sensual provocació; ella atractiva sensació; ella, diversió assegurada; ella, desig incontrolable; ella, passió dependent; ella, risc indecent; ella, la cocaïna, la glòria en el seu punt més àlgic i una nit sense estrelles quan no quedava rastre d'ella a la meva sang, un món nou que vaig descobrir a un preu molt alt.

Ara recordo com va anar tot i em maleeixo, maleeixo el dia en que la vaig conèixer, maleeixo la mala elecció que vaig fer, vaig ser un covard, per oblidar la Lídia vaig agafar el camí més fàcil, però aleshores em deia a mi mateix que controlava, que ho podria deixar quan volgués, que ho feia per diversió no perquè hi estigués enganxat, i m'ho creia: il·lús. Vaig anar emmerdant-me més i més, al final a casa se'n van adonar i van començar les bronques, els crits i els plors, sé quan els he fet patir i em maleeixo una i mil vegades... i ara ja ho veus, sóc aquí."

- Ostres nen, aquesta tia és una canya, després del que li vas fer encara es preocupa per tu, realment és molt especial.
- Sí que ho és, però també és la dona del meu germà i no tornaré a fer res que li pugui fer mal. I doncs, no havíem de fer una partida tu i jo?

El que en Quim no sap és que els sentiments de la Lídia no són tan clars com ell es creu, ella tampoc no ha pogut oblidar la vetllada que van viure, tot i que li va fer molt de mal l'engany, amb el temps reconeix, que el seu home mai li ha fet l'amor com li ho va fer en Quim.

També pensa, amb una fonda pena que mai ningú l'ha mirat com la mira ell, sap que n'està enamorat i el sentiment contradictori que ella sent quan el té a prop no ha deixat mai d'amoïnar-la, s'estima al seu marit, però en el fons del seu cor, sap que també estima a en Quim, no és un amor fraternal o de cunyats, és un amor romàntic, quantes vegades ha desitjat que fos ell el qui la posseïa, que l'acariciés com ho va fer aquella vegada, o senzillament la seva mirada, aquella expressió que només ha conegut en els seus ulls.

"Però no pot ser, es diu una vegada i una altra, això no pot ser, una cosa així destrossaria la família, només podem ser cunyats, això és el que som i això és el que serem". S'ho repeteix mil vegades ja que necessita convèncer's a sí mateixa, s'ho vol creure malgrat tot. Sap que ara més que mai en Quim necessita el suport de tots, ell vol reconciliar-se amb tothom, per el que els ha fet passar, però no pot evitar pensar si tot hauria estat diferent si aquella nit ella li hagués dit mentre sopaven que sabia que no era el seu germà, l'espontaneïtat i per sobre de tot, aquella mirada fixa que l'escoltava mentre ella deia tonteries li van fer saber que aquell no era l'home amb qui feia dies que sortia, sabia de l'existència del bessó i ràpidament va fer la deducció correcta, però tot i així va callar.

No només va callar, sinó que sabent qui era el va posar a prova, el va provocar i la resposta a les seves provocacions enlloc de frenar-la la van encendre, va veure un desig en els seus ulls que no havia conegut mai abans, i no va poder evitar que passés el que va passar, sabia que estava fent l'amor amb el germà del noi amb qui estava, però no podia parar, el desig l'encegava, i el que la va sobtar més va ser la sinceritat d'ell l'endemà, li va demanar disculpes per tot i ella, no només va callar sinó que va reaccionar com si l'hagués violat, quan no només havia consentit sinó que havia instigat el desig de l'ell.

No ho va confessar mai a ningú, ni tan sols a ella mateixa, però sap que aquella nit se'n va enamorar, era un sentiment tan estrany ja que quan estava amb en Pere també se'n sentia enamorada, com era possible es preguntava, una vegada i una altra, com puc estimar-los a tots dos, això va contra natura, així que va decidir que havia d'escollir.
I va escollir la opció més còmode, en Pere, el seu cor li va retreure cada dia que va passar, sobretot quan en Quim va començar a fer coses estranyes, quan van saber que estava enganxat a la cocaïna ella va tenir la certesa que una part de la culpa la tenia ella, per això va decidir fer tot el que fos per ajudar-lo, per el seu marit i per l'home a qui realment, s'havia adonat, malgrat que tard, que era el seu veritable amor.