Vora la mar

Un relat de: Sílvia Cantos

En la terra humida escrit, nena estic boig per tu, em passo els dies, esperant la nit...
En Carles, sabater d'ofici, vivia tranquil·lament guardant la seva història. Era en aparença, una persona normal com qualsevol altre, però amagava un secret que lluïa en el fons dels seus ulls, un secret dolorós incrustat de feia anys, des de la seva joventut el record d'un vell amor, d'una bonica i alhora estranya història: la seva història.

Havien passat molts anys d'ençà, masses... En Carles s'havia convertit en una altra persona, solitari, trist, malhumorat però no la va oblidar mai, la Sira. Ai la Sira! Dolça criatura del mar, com ho van passar tots dos junts, van ser feliços però el seu amor, de per sí impossible, era una utopia.

En Carles era fill d'una família benestant, de la burgesia catalana dels anys setanta, evidentment en aquells temps el fill d'una família "bé", havia de continuar en primer lloc amb el negoci familiar i en segon lloc, assentar-se i formar una nova generació amb una dona de la seva mateixa categoria, i aquí sorgí el problema perquè en Carles havia nascut amb ànima d'artista, gaudia de la pintura, sentia la imperiosa necessitat de pintar, ho feia per a relaxar-se, per a distreure's, per a descarregar-se i en fi, perquè ho necessitava i li agradava, i vet-ho aquí el problema, ell havia nascut, amb la obligació de ser sabater, i això a ell no li agradava, creia que el que el seu pare havia fet tota la vida, no fou res més que guanyar diners.

Diners per a mantenir una postura més aviat còmode i segons ell, per donar als seus fills tot el que ell no havia pogut tenir, i en canvi en Carles sovint li recriminava que el que ell més desitjava no eren ni els seus diners, ni els seus regals, sinó una abraçada de tant en tant, un bes o una carícia, gestos que havia oblidat, si és que alguna vegada els havia arribat a sentir.

Per això mateix en Carles sovint s'escapava a fer llargues passejades arran de mar i es delitava a sí mateix pintant les onades, les postes de sol, els mariners feinejant, les sorres daurades i tot el que els seus sentits li permetien. Fou en una d'aquestes estones quan en Carles observà un fet tot estrany, feia hores que observava la tranquil·la mar i de sobte de dins n'aparegué una noia jove, preciosa, de llarga cabellera negra i fina silueta, amb unes agradables corbes que traspuaven sensualitat, ell en quedà enamorat en aquell mateix instant, no la podia veure bé, però s'adonà que la jove no se n'havia adonat de la seva presència i intentà de totes les maneres passar desapercebut, i sembla que ho aconseguí, ja que la misteriosa noia sortí de l'aigua caminat gairebé sense tocar la sorra i s'assegué a la vora de la mar, adoptant una postura de pensament profund, aleshores en Carles pogué observar-la més a prop i es meravellà de la perfecció de les seves faccions, tenia la pell torrada, els ulls d'una profunda foscor que a la vegada tenia una brillantor especial, els seus llavis eren pronunciats i estilitzats i la seva cara en general era d'una perfecció absoluta i sublim. La noia romangué una llarguíssima estona quieta, sense moure's. De no haver estat per la suau brisa que li embullava la fosca cabellera no hagués dit que era allà.

En Carles quedà impregnat de la seva encisadora bellesa, i en aquell mateix instant sentí la imperiosa necessitat de pintar-la, volia deixar gravada la bellesa d'aquella meravellosa criatura en una de les seves teles, impregnar-ne la seva essència, aquella fragilitat i duresa que es confabulaven amb un aire misteriós que excitaven la curiositat del noi. Aleshores sense pensar-ho dues vegades, inicià la seva tasca, intentant passar desapercebut per la noia es decidí a traslladar a aquella tela que ja tenia preparada tota la bellesa que desprenia aquella jove Començà de forma precipitada, atabalada, dibuixant les sinuoses formes del seu cos, la cabellera juganera, els ulls grossos i profunds que volien explicar quelcom, aquell to torrat de la seva pell.

Passaren les hores i sense adonar-se'n la claror dels rajos de sol el despertaren, però com era possible ? S'havia adormit a la platja, en un acte instintiu es neguitejà buscant-la però ella ja no hi era, com podia ser, era impossible que s'hagués adormit, no li havia passat mai res de semblant, estava absolutament perplex, tan forta fou la consternació que li provocà aquella noia que va perdre la noció del temps i de tots els altres sentits que pugui tenir qualsevol ésser humà, però, un moment, la tela... sí, la tela n'era la prova, sense acabar, s'hi reconeixia la figura de la noia asseguda a la vora del mar, llàstima però, el seu cos no estava del tot perfilat, hi faltaven els jocs d'ombres, no estava acabat, no sabia com, però era evident que havia de tornar a veure-la, sens falta, havia de saber qui era, com es deia, on vivia, què hi feia allà, si l'estimava...

Passaren tres anys llarguíssims, havia vessat moltes llàgrimes per ella, "Per què ?" Tot sovint es preguntava.

Trobo la dona que m'enlluerna, que em fa perdre els sentits, que sense sentir-la badar boca ja m'ha tornat boig, que em fa caure en un estrany son, a la que me n'adono estimo de debò, i què? La deixo marxar, la perdo i no sé on és, em passo tres llargues primaveres passejant a la vora de la mar escrivint a la terra humida, crits d'amor dedicats a ella, crits de desig són a l'estiu, de desesperació a la tardor i de mort a l'hivern, la mort que es presenta sense ella, sense la seva presència, sense aquells llavis tan sensuals que desitjava besar i als quals ni tan sols vaig poder acostar-me." En tot aquell temps no va defallir, no va passar un sol dia que no anés a buscar-la a l'únic lloc on l'havia vist, llargues esperes que havien de rebre la seva recompensa, la que va trigar tres inacabables anys, havia après a tenir paciència esperar-la vora la mar sense saber, ni tan sols si ella sabria de la seva existència, amb la tela com a única resposta a tots els seus interrogants, el que li donava força quan les seves començaven a desaparèixer, i de sobte, un deu de maig reaparegué.

La seva harmoniosa figura tornà a sorgir d'entre les aigües tèrboles, "Déu meu, és ella ! He de fer alguna cosa, no puc tornar a cometre el mateix error, seria massa dur tornar-la perdre, han estat prou llargs aquests anys, què puc fer ?" Es desesperava, la tenia allí davant parada, immòbil mirant-lo directament als ulls, amb aquells ulls foscos com un forat negre, que semblava l'engolirien en qualsevol moment, una mirada càlida, gairebé prohibida, els seus llavis iniciaren el que primer semblà una mueca i que acabà destapant-se com a un ample somriure, unes passes que s'acostaven cap a ell, notava com les seves cames començaven a tremolar, tot ell era una constant sacsejada, no ho resistia però havia d'esperar, esperar el que havia de passar, el que havia esperat tant de temps...

Els seus llavis es mogueren però no sabia si realment s'estava dirigint a ell o bé somniava, "Què no em sents ?" Sí, sí, és clar que la sentia, era ella, la dona dels seus somnis, com podia restar com un estaquirot, com un adolescent, que no sap què dir quan es troba davant la noia més bonica de la classe, ella inicià una conversa que va anar així:
- Què no em sents ?
- Sí ..., sí que et sento, disculpa'm...
- Tranquil home, no mossego jo. És que volia parlar amb tu, més aviat sentia la necessitat de parlat amb tu, no sé qui ets ni com et dius, no sé res de tu però em sento com si t'hagués estat esperant tota la vida.
- Jo fa tres anys que t'espero aquí, des del dia que et vaig veure no has sortit del meu cap, per més que intentava oblidar-te, tu eres allà, he passat més de mil dies venint aquí a diari per a retrobar-te, però tu no hi eres mai.
- Ho sé, sé que m`has estat esperant, i per això sóc aquí, però no és tan fàcil com voldríem, jo pertany a una classe que no pot barrejar-se amb d'altres, si sabessin que parlo amb tu em matarien.
- No ho deus dir pas de debò això, què vols dir que pertanys a una classe que no es pot barrejar amb una altra, no t'entenc.
- Encara que t'ho expliqui no t'ho creuries, és... massa llarg, però ara sóc aquí, amb tu i vull que romanguem junts, res no ens ha de separar, sisplau.

En Carles ni tan sols podia imaginar, que el que la Sira intentava, però no podia dir-li era que ella era una criatura del mar, no era un ésser natural com ell, era diferent, massa diferent perquè ho entengués.

Li feia por destapar el seu secret, por que la prengués per boja i por de que s'espantés i la defugís, i no tornés a veure'l mai més. Li havia costat molts esforços veure'l des de l'altre costat del mar, veure la seva tristor, la paciència que mostrava l'enorgullia i alhora la feia patir, se sentia traïdora a l'amor que aquell jove li estava demostrant i que ella no podia correspondre com es mereixia, l'havia d'oblidar i així ell també l'oblidaria, però el sol fet d'imaginar que el record pogués esborrar-se de la seva memòria, la terroritzava, ara que el tenia tan a prop no el podia deixar marxar. En pocs minuts s'explicaren l'un a l'altre les seves històries, a en Carles li costava molt de creure el que la Sira li contava però la creia a ulls clucs, necessitava creure-la i sentir-la tan a prop com ara tota la vida. Passaren les hores i sense adonar-se'n les seves mirades varen anar canviant de color, al mateix temps que el cel, mentre aquest es tornava rogenc, les seves mirades s'anaven encenent.

El contacte de la seva pell fou una descàrrega d'electricitat, era indescriptible, fascinant. Estava ebri de desig, el seu cos era la perfecció, la tenia al davant, esperant a ser gravada a la tela que havia preparat amb més cura en tota la seva vida, ella es col·locà seguint les seves instruccions, li havia demanat que acabés la pintura que havia començat, però de diferent manera, volia que la pintés nua i dempeus, al natural, com era ella.

Van passar gairebé quatre hores, quatre hores durant les quals l'únic moviment era
el de la seva llarga i fosca cabellera que jugava amb el vent, mentre ella restava absolutament immòbil, com en Carles li havia pregat, un cop va acabar, li'n mostrà el resultat i la Sira en quedà meravellada.

Fou aleshores quan les seves mirades s'encreuaren intercanviant milers de frases en segons, quedaren totalment aliens a qualsevol cosa que no fos, ell o ella, la seva unió la que tant s'havia demorat, la que feia setmanes esperaven per fi arribà. Cap dels dos abaixà els ulls, la Sira s'acostà cap a ell gairebé hipnotitzada per els ulls d'en Carles, aquells ulls tan blaus que li recordaven el seu origen ,la mar que tan estimava i a la que començava a odiar per aquells ulls. Assedegats de desig, encesos de passió, eren com dues criatures salvatges a punt de saltar, i ho feren: la Sira es llançà als seus braços i rodolaren per la sorra humida, les mans nervioses s'intentaven desfer de la roba que embolcallava el cos d'en Carles, en els seus cossos no hi tenia cabuda res que no foren els sentiments, les guspires que saltaven dels seus ulls.

La seva àvida llengua recorregué el cos de la noia mil·límetre a mil·límetre, sense deixar un sol racó de la seva pell torrada, es deturà sobre els seus pits rodons, acaronant-los delitós, mentre s'excitava més i més, sentia la seva respiració entretallada, feixuga, les mans d'ella recorregueren també el seu cos, acariciant-ne amorosament tots els racons, descarregant el desig l'un sobre l'altre, fou un intens joc sensual, de les carícies passaren al que tant desitjaven, finalment s'acoplaren l'un dins l'altre a la perfecció, formant un únic cos. Els seus moviments foren en un principi ràpids, nerviosos, potser massa atabalats, eren dos bells cossos movent-se impacients sobre la sorra.

La segona vegada fou més pausada, rítmica, n'assaboriren tots i cadascun dels plaers que s'oferien mútuament, s'abraçaren i es mantingueren així durant hores, el temps no passava en aquells instants, era com si es deturés permetent-los satisfer la necessitat que sentien d'estimar-se intensament.

La nit era la seva còmplice, embolcallant-los en aquell tel d'estels que els cobria els cossos joves i nus. Varen ser unes intenses hores que es perllongaren durant els següents quatre mesos en distintes ocasions, però un dia qualsevol, de la mateixa manera que l'anterior vegada, ella tornà a desaparèixer, però aquesta vegada no tornà. Sovint es despertava al matí i creia fermament que tota aquella història no era res més que un somni, però aleshores ho veia. Veia la tela on la va pintar, ella era allà, pintada, perfecta, tan bella com en persona, el millor que li havia succeït a la vida, que també fou el que la resta el desesperà, havien passat molts anys, però ell continuava anant diàriament a la vora de la mar, intentant trobar-la novament, l'esperava inútilment. Pensant en la història que ella li contà sense saber si realment ho creia o no, es trobava a sí mateix mirant l'horitzó i llançant un somriure etern esperant que la Sira el rebés.

I la Sira l'observava des de l'altra banda del mar, es desesperava però sabia que no podia ser, no li permetrien tornar a sortir mai més d'allà. S'havia arriscat massa, va desobeir les ordres i va barrejar-se amb un d'ells, i ara, n'havia de pagar el preu. Des de nena li havien dit que allò estava prohibit que tenia una àmplia llibertat però que es trobava limitada, i ella va descobrir l'amor fora del seus límits, fora de la mar. El va descobrir amb en Carles, quan el veia allà, esperant-la inútilment, es sentia morir, el cridava però ell no podia sentir-la, ella era una criatura del mar i ell, no. Recordava els seus llavis carnosos que la besaven i recorrien tot el seu cos, els seus braços que l'acariciaven, la seva veu. Aquella veu que li cantava ... Boig per tu.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sílvia Cantos

Sílvia Cantos

16 Relats

69 Comentaris

37111 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
Ja és a la venda la meva primera novel·la "JOCS ERÒTICS" publicada per SETZEVENTS EDITORIAL.

SINOPSI: Les fantasies eròtiques ens pertanyen igual que els somnis o els records. És quelcom inevitable dins la naturalesa humana i arrela al sentiment més poderós que la creació ens ha atorgat: El desig. La història que se'ns presenta incideix directament sobre aquesta capacitat natural de què gaudim per mitjà d'una sèrie de fantasies que desencadenaran una història que no deixarà fred a ningú. L'autora, ens obsequia amb un relat intens i ple de sensacions que van més enllà dels plaers de la carn.


Si voleu comentar-me algun relat o alguna altra cosa podeu fer-ho al meu correu: silviacantos2@hotmail.com