El bosc de les melodies

Vet aquí una història que fa molts anys em va explicar la meva àvia, amb un somriure misteriós als llavis i la mirada fita més enllà de les parets la relatava. La seva veu pausada em transportava a aquell indret màgic, un lloc que no he acabat mai d'ubicar ja que ella insistia a mantenir-lo en secret, la precisió dels detalls que donava em fa pensar que es tracta d'un lloc real, autèntic però no he aconseguit mai que m'ho digués, de la mateixa manera que mai he arribat a esbrinar si la noia de la que parlava era ella mateixa, m'agradaria creure que sí. Ara que ja no hi és, sé que sempre la podré trobar en aquell lloc màgic, el nostre bosc secret, el bosc de les melodies.

El cel és d'un blau intens, clar i net, els arbres altíssims faigs amb un fullatge espès que cobreix tota la gamma de verds possibles; clars, foscos, brillants, mats, esgrogueïts, tots, amb la seva gran alçada projecten unes ombres meravelloses que proporcionen un son fresc i agradable les tardes d'estiu, un rierol es passeja entre ells, de poca profunditat amb una aigua fresca i saborosa, els ocells canten alegres i de tant en tant un aclaparador silenci s'estén per tota l'extensió de bosc, un mantell de calma es desplega cobrint-ho tot de pau i tranquil·litat, hi ha gent a qui espanta el silenci, a mi m'encanta, em fa sentir viva, només els sons del bosc, l'esquitx de l'aigua, el xiuxiueig de les fulles al dansar amb el vent i el cantar dels ocells, sempre és així, no acostumo a trobar-hi mai ningú i per això m'agrada passar-hi hores i hores amb un bon llibre, llegint, dibuixant, pensant, somniant...

Una tarda de juliol, m'hi vaig encaminar com de costum, m'acompanyaven una tarda més les històries de Shakespeare, com a tota romàntica declarada somniava amb viure una història d'amor i aventures com les que sovint llegia, unes vegades em veia prenent una tràgica decisió que canviaria la resta de la meva vida, d'altres un home d'impactant bellesa em rescatava de la grisor dels meus dies per encavalcar-me a un paradís d'amor i emocions constants.

En fi quan la imaginació alçava el vol era capaç de crear móns imaginaris carregats d'històries altament improbables. Doncs bé vaig escollir un gran faig on sovint reposava i em vaig disposar a iniciar la lectura mentre la suau brisa m'acaronava, submergida en la història del desgraciat príncep de Dinamarca em vaig endormiscar com acostumava a passar-me en aquelles hores inicials de la tarda quan el sol escalfava la pell mentre que la densitat dels arbres mantenia la frescor, el xipolleig de l'aigua i el fregadís de les fulles em van anar gronxant fins que finalment em devia quedar ben adormida, tot d'un plegat una suau melodia em va embolcallar, em vaig despertar encuriosida, fins aleshores no havia coincidit mai amb ningú en aquell racó del bosc, la música semblava venir de no gaire lluny ja que sonava clara, era una melodia encantadora, suau i intensa a la vegada, eren les notes d'un saxofon, i les mans que el tocaven en sabien, es desprenia un domini de l'instrument en aquell so, era autèntic, vibrant, genuí, em va atrapar, vaig parar l'orella tractant d'endevinar la localització exacte del misteriós músic que compartia el bosc amb mi.

Sense saber perquè no em vaig moure d'allà on era, immòbil em va embargar una estranya combinació de sentiments que em van omplir de cop; per una banda extrema curiositat, un xic d'inquietud, una incertesa creixent i un polsim de por em van frenar a l'hora de buscar aquell misteriós personatge, sola allà enmig de la natura van passar els minuts i després les hores, tot d'un plegat la música es va apagar, un silenci nou es va escampar per tots els racons, en una pròxima llunyania vaig sentir el cruixir de les branques sota els peus d'aquell desconegut que s'allunyaven, poc després jo també me'n vaig anar.

Aquella nit va ser molt llarga, gairebé eterna, les busques del rellotge semblaven mandroses, jo volia fer-les avançar però el pas inexorable del temps semblava haver-se alentit exageradament, sense saber per què sentia unes ganes boges de tornar al bosc, esperava tornar a trobar-lo, aquella música se m'havia instal·lat molt endins, allà on les emocions s'adhereixen per no marxar mai més, sentia moltes coses noves, que fins aleshores m'havien estat desconegudes.

Aquell misteriós músic m'havia revelat un seguit de sensacions estranyes que m'empenyien a desitjar un ràpid pas de les hores fins a la propera tarda per emprendre novament el camí al meu espai propi, que s'havia convertit en quelcom més, amb les primeres llums del dia i un esgotament creixent vaig quedar adormida. En despertar, sobresaltada sense raó, vaig veure que era prop de migdia, ignorant completament la gana vaig fer cap al bosc, estava impacient per retrobar aquella música, encuriosida cada cop més per saber com era aquell individu que m'havia llevat el son sense saber res d'ell.

En arribar l'habitual calma que sempre em reconfortava em va desesperar, el silenci que tant m'agradava em semblava insuportable, parava l'orella esperant retrobar aquell so màgic i tot d'un plegat el vaig sentir, unes passes fortes s'acostaven cap on jo era, a no gaire distància s'aturaren i després d'uns moments incerts vaig sentir les primeres notes, una melodia nova dolça i alegre em va omplir tots els sentits, no sé quanta estona devia haver passat quan aquell so es va apagar i de la mateixa manera que el dia anterior, el cruixir de les branques em va indicar la seva partença.

Completament desolada vaig sentir com un buit m'omplia l'estómac i alguna cosa més, amb una gran recança vaig alçar-me i em disposava a marxar quan de sobte, un no sé què em va fer girar cua i desfer el camí que havia fet aquella música, expectant vaig arribar a una clariana carregada de la presència d'aquell home misteriós, al mirar al meu voltant el meu cor va fer un salt, just al meu davant en un tronc discret hi penjava una fulla de paper, expectant m'hi vaig acostar i amb la mà tremolosa la vaig prendre, els meus ulls van volar per sobre aquelles lletres escrites amb un traç ferm

"espero que t'hagi agradat el concert, he passat
tota la nit composant-lo i és un regal per tu"

Desbordada per l'emoció vaig començar a saltar i a ballar com una boja, el meu riure ressonava per tot el bosc: espera que m'hagi agradat! -diu-, és un regal per mi! -vaig cridar- es el millor regal que m'han fet mai a la vida, aquella música era només per mi no m'ho acabava de creure, tot d'una però vaig reaccionar, si diu que això és per mi, és que sabia que jo era allà, potser fins i tot m'ha vist, un agradable pessigolleig em recorria de dalt a baix, de les sensacions inicials la por va desaparèixer en un instant, algú amb una sensibilitat com la que m'acabava de demostrar no podia fer-me cap mal.

A l'endemà em vaig encaminar novament allà on m'havia deixat la nota, el coneixeria podria posar-li cara a aquell desconegut que havia omplert els meus somnis, tremolosa vaig sentir com unes passes s'acostaven, el cor em bategava tan ràpid que encavalcava un batec amb l'altre, els meus ulls el buscaven entre els arbres i aleshores una silueta es va dibuixar acostant-se, era un home alt de constitució forta però sense exagerar, amb un cabell llarg negre ple de rínxols despentinats i aquells ulls, foscos com la nit i intensos com el sol, la seva mirada em va perforar, se'm va clavar molt endins, els seus llavis carnosos van dibuixar mig somriure i sense dir res va treure el saxo del seu estoig i va començar a tocar, trasbalsada vaig asseure'm allà on era i vaig fixar els meus ulls en els seus, la nostra mirada no es va separar un sol instant, les seves mans acariciaven l'instrument que deixava anar la mateixa melodia del dia anterior, el meu concert.

Passada molta estona vaig reconèixer el que em semblava el final del concert, inquieta no sabia què fer, aixecar-me, aplaudir, tancar els ulls o esperar i veure què feia ell, vaig optar per això últim i desconsolada vaig veure que de la mateixa manera en que havia aparegut va desaparèixer, va recollir el seu instrument i se'n va anar amb el mateix somriure amb el que havia arribat, abans però va deixar una altra nota al mateix arbre. Em vaig aixecar i amb pas vacil·lant vaig agafar-la, deia el següent:

"gràcies per haver vingut, ets la meva inspiració
tocaré només per tu fins a l'eternitat"

El mateix va passar les següents tardes, jo arribava primer, m'asseia i aleshores ell apareixia m'obsequiava amb un concert amb la mirada clavada en mi i aquell somriure misteriós. En acabar em deixava una nota i tornava a desaparèixer.

Em vaig enamorar bojament, l'estimava amb totes les forces com mai abans ho havia fet, les nits les passava somniant amb les seves mans, imaginava que acariciaven el meu cos com l'havia vist acariciar l'instrument, jo volia substituir-lo, volia que em fes seva, en la meva imaginació ell em besava i em feia l'amor, em deia com m'estimava i que bonica li semblava, m'agradava embolicar la meva mà en els seus cabells i sentir els seus petons al meu coll, els seus llavis molsuts provocaven calfreds que em recorrien l'espinada i feien que les meves cames tremolessin però els seus braços forts em subjectaven, m'embolcallaven i em protegien, em feien sentir segura entre ells.

I aquella mirada, em traspassava, aquells ulls de nit em feien sentir important i la seva veu calmada, forta però suau, pronunciava les més boniques frases per mi, em deia que el món no era món sense mi, que necessitava la meva presència com jo la seva, malauradament això només succeïa als meus somnis, a la realitat dia rere dia la situació era invariable, els únics canvis eren a les melodies que ell em regalava i a les notes que em deixava, una tarda de finals d'agost vaig decidir-me a fer el pas, a mig concert m'aixecaria i m'acostaria a ell, tot i que els meus somnis n'eren plens no havia sentit mai la seva veu, mai cap paraula va sortir dels seus llavis, moltes coses ens vam dir amb les mirade
s i sobretot amb la música, l'idioma més universal de tots, però malgrat sentir-me molt feliç necessitava quelcom més.

Ho vaig fer, maleeixo el moment en que em vaig decidir, amb moviments molt lents el meu cos es va incorporar i amb passes mil·limètriques m'hi vaig apropar, molt a poc a poc, el tenia a tocar de mà quan tot d'una va desaparèixer, em vaig quedar allà parada, enmig del bosc, sense saber què fer.

La música seguia sonant, la seva presència la sentia tan real com abans, però la seva imatge no hi era, s'havia esvaït com un buf, en el mateix instant en que l'anava a tocar es va volatilitzar, no entenia res, espantada i confosa vaig romandre al mateix lloc tota la nit, al matí esgotada i sense acabar d'entendre què havia passat vaig passejar per tots els racons del bosc buscant algun indici de la seva presència, que d'alguna manera sentia molt present, quan novament vaig tornar a la nostra clariana un nou sobresalt em va sacsejar en veure una nota penjada a l'arbre, com una exhalació hi vaig córrer fins a agafar-la i en llegir-la el cor se'm va esqueixar, com si amb aquelles lletres ensorressin la meva felicitat, la nota resava

"no puc tornar, et prego que em perdonis i necessito que sàpigues que
t'he estimat, t'estimo i t'estimaré malgrat que no pugui estar amb tu
sé que algun dia ens retrobarem novament aquí, al nostre bosc"

Vaig seguir anant a les nostres cites, però efectivament no vaig tornar-lo a veure, ni tampoc em va acompanyar la seva música ni les seves notes, les meves visites van començar a espaiar-se fins que vaig deixar d'anar-hi, dins meu alguna cosa em deia que ell seguia allà però tot i així el bosc se'm va tornar estrany, el que abans em transmetia serenor es va convertir en inquietud, solitud i finalment un gran buit que em deprimia i m'omplia els ulls de llàgrimes i el cor de pena, en el fons sé que algun dia tornarem a trobar-nos i el bosc tornarà a ser el d'abans el nostre bosc, el bosc de les melodies.