Enganxat

La Lluïsa estava cansada, cansada de fingir, cansada de posar bona cara i de somriure quan en realitat es sentia morir, quan sentia aquella veu... encara no es podia creure com havien canviat tant les coses, no feia gaire encara es deien t'estimo com dos joves amants, s'abraçaven sense necessitat d'un motiu i feien l'amor en cos i ànima, però ara... des que ella entrà a les seves vides les coses havien fet un canvi de 360 graus, ell ja no li deia mai que l'estimava, però ella es deia a sí mateixa que un sentiment tan gran no pot desaparèixer en tan poc temps, i la veritat era aquesta però en Xavier estava malalt, estava enganxat a ella i no atenia a raons.

Tot va començar un dia qualsevol, tenien un sopar d'antics alumnes i la Lluïsa no es trobava gaire bé, el Xavier va proposar que es quedessin a casa però ella mateixa el va animar a anar-hi. Com podia imaginar-se que aquella decisió seria el punt de partida en un viatge de dret a l'infern, després d'aquell dia les coses ja no tornarien a ser com fins aleshores.

Va ser un canvi progressiu, notava que en Xavier es posava nerviós, que sovint parlava per telèfon i procurava que ella no l'escoltés, què amagava? Mai no havien tingut problemes de comunicació, però d'un dia per l'altre les coses van canviar, ell es tancà en banda, ja no reien ni parlaven de les coses, únicament conversaven de coses trivials.

En una ocasió, al·legant un viatge de negocis va estar fora un parell de dies, a les poques setmanes un altre cop i així successivament fins a fer escapades pràcticament totes les setmanes. Allò no podia continuar, n'havien de parlar, el seu matrimoni començava a desfer-se, les poques vegades que feien l'amor era de forma mecànica, sense cap mena de plaer, la Lluïsa no podia suportar aquella situació de manera que va decidir posar les cartes sobre la taula.

- Xavier, amor meu, què ens passa? Què se n'ha fet del nostre matrimoni? On ha anat a parar el romanticisme i la passió? És que ja no m'estimes? T'has enamorat d'algú altre? És això? Necessito saber-ho. Parla'm, no et quedis callat, no suporto aquests silencis.
- Però què t'emmerdes? Estàs paranoica, a mi no em passa res.
- Com pots dir que no passa res, el nostre matrimoni fa aigües i ni t'immutes.

La seva resposta va ser un fort cop de porta seguit d'un silenci sepulcral. Estava convençuda que hi havia una altra dona, mai no havia regirat en les seves coses però en aquell moment es va prometre a sí mateixa que no descansaria fins a saber qui era ella.

I efectivament, la va trobar. Però no el que ella creia, esperava trobar una altra, dona, més bonica, millor... però el que va trobar no hi tenia res a veure, el que va trobar va ser una paperina de cocaïna.

En aquell moment se li caigué el món a sobre. No s'ho podia creure, en Xavier.... mai no havia provat les drogues com podia ser que s'hi hagués enganxat, de cop i volta va entendre aquell estat nerviós que arrossegava les últimes setmanes, les misterioses trucades i els viatges sobtats, s'adonava que es trobava enmig d'una situació molt delicada, no sabia com havia de plantejar-li l'assumpte, va decidir que aniria a informar-se i que un cop sabés com podia ajudar-lo s'hi posaria.

- No permetré que el meu matrimoni s'enfonsi per les droga, el nostre amor ha de ser superior a això.

Havien passat dues setmanes d'ençà de la troballa, uns dies en els quals va anar a visitar psicòlegs del servei d'atenció als drogodependents de l'hospital on la van assessorar sobre com havia d'enfocar-li el tema, com havia de tractar-lo, i detectar els símptomes que delatessin que havia pres drogues. Va decidir-se a ajudar-lo, faria el que fos necessari per treure'l d'aquell món fosc on s'havia ficat.

Els primers dies van ser realment durs, en Xavier es negava a reconèixer que tenia un problema, i ja li havien advertit, que això seria un dels punts més conflictius, s'hauria de carregar de paciència, no tenia altra remei si volia sortir ben parada de la situació tan terriblement difícil en la qual es trobava immersa. Les discussions eren constants, ell estava molt violent, a vegades li feia por que la colpegés, no sabia si podria perdonar-li una cosa així, vivia espantada, amb el cor encongit.

Van anar passant les setmanes li cosa no millorava, fins que un bon dia va passar el que ella tan havia intentat evitar, en Xavier va arribar a casa molt nerviós, estava fora de sí, necessitava prendre alguna cosa i no tenia diners, va anar directe a la seva dona i li'n va demanar, La Lluïsa es negà en rodó a donar-li diners perquè ell anés a comprar droga, en Xavier va començar a amenaçar-la però ella no es va deixar intimidar, sabia que ell l'estimava i mai gosaria tocar-la per fer-li mal. Quan s'equivocava.

El primer cop la va deixar gelada, no es podia creure que en Xavier li hagués donat una bufetada, va callar, ell va tornar a demanar-li diners i ella un cop més s'hi va negar, com una fuetejada va sentir com de nou la seva mà li creuava la cara, amb la incredulitat que la va embargar en aquell moment se'l va quedar mirant, va amagar el profund dolor que sentia i amb una fredor que ni tan sols es reconeixia la pròpia veu li digué:
- És la primera i la última vegada que em poses una mà al damunt, s'ha acabat, he fet tot el que he pogut per ajudar-te, però no estic disposada a que em menyspreïs d'aquesta manera, no m'ho mereixo.

En Xavier va quedar descol·locat, la Lluïsa mai no li havia parlat de la manera com ho acabava de fer, les seves paraules el van ferir, el van fer recuperar la consciència que havia perdut, però s'havia quedat bloquejat, quiet i callat, quan va sentir la porta que es tancava de cop els ulls se li ompliren de llàgrimes.