Sense fronteres

L'any està a punt de caure per l'abisme.
Resten deures encara inacabats,
també alguns altres tot just començats
i la Rambla va respirant per sobre
d'un mosaic d'ombres, d'una teranyina
que gira, allargant els caps de cordill
vers el fosc de la nit de Sant Silvestre.
Els viatges personals prossegueixen
igual i l'endemà només serà
la continuació de l'avui.
El temps que ens pregona no té fronteres,
i així és com els llambreigs de trascantó
d'aquest món conflueixen i flueixen,
així és com s'embarca l'instint humà
de voler raure en la ullada distreta.
L'any acaba, el falcó aterra al seu niu,
el fred, tranquil, s'asseu latent als bancs
de la contemplació i els carrers
de l'escenari tremolen paraules
talment xerricants gramoles d'onades,
talment profunds timpans sense cap veu.
L'any resta ert a la vora de l'abisme,
mira el darrer carruatge de Sol,

el seu final de trajecte.

L'incendi.