SENSE DEIXAR RASTRE

Un relat de: Sebastià Climent

Fa temps que camino, potser dies, setmanes o mesos. No ho sé. No sé des de quan estic fent camí per aquest espai on no hi ha camí. No sé d’on vinc ni cap on vaig. Desconec el meu destí. No sé que hi faig aquí ni com hi he arribat. Vaig descalç i totalment nu. No sóc conscient de qui sóc. No tinc més record que el moment present. No tinc cap punt de referència i no sé si avenço o si sempre estic al mateix lloc, però vaig caminant amb bon pas, sense parar, i no em sento cansat. Això és el que m’estranya. Hauria d’estar rebentat, esmorteït, assedegat, però no és així. No tinc aigua ni res per menjar, però no tinc ni set ni gana. I m’hi trobo bé. Estic sol, completament sol i desorientat, però amb la sensació d’estar acompanyat. Potser un esperit em guia cap algun indret desconegut, per un camí inexistent. No ho sé.

No s’esdevé cap canvi en la lluminositat de la que suposo hauria de ser la volta celeste. La llum, que no procedeix de cap focus concret, es difosa, d’un color cru indefinible, com de boira dissipant-se, tènue i translúcida, suficient per veure que no hi ha res més que l’horitzó que separa el pla infinit sobre el que camino, de l’infinit sostre sota el que camino. No hi ha dia i no hi ha nit, ni sol, ni lluna, ni estels, ni núvols, ni la meva ombra. Res. No sento cap soroll, ni el de les pròpies passes. L’únic que puc sentir és el silenci, si és que el silenci es pot sentir. Tinc pau interior, l’esperit en calma i la ment relaxada. El cos camina al ritme de les cames que no paren, per aquest desert sense límits, sense sorra, ni pedres, ni dunes... No hi ha res, tot pla, absolutament llis.

Sona el despertador i el seu to cridaner sacseja la meva ment. Fa un dia esplèndid, un cel nítid, cap núvol, un sol brillant. Estic totalment relaxat. He dormit bé i em trobo descansat. Del somni només me’n queda un vívid record. En la gènesi d’un somni, sempre hi ha una causa remota o propera, important o intranscendent, conscient o inconscient, intemporal, que, sense motiu aparent, s’activa en un moment donat. És la projecció inescrutable d’allò que la ment ha copsat en algun instant i, tot i que no l’hàgim percebut, s’ha instal•lat dins nostre, en un racó desconegut i inaccessible.

No ha estat un malson ni m’ha pertorbat l’ànim. Estic tranquil. El seu ignot significat no m’anuncia cap mal averany, penso, ni res pel que m’hagi de preocupar... Però... I si el que em vol dir no és res altra cosa que un advertiment de que passo per la vida sense deixar cap petjada ni rastre, ni obra, ni record del meu pas? I si és la meva consciència que alhora que m’acusa de ser com sóc -un ésser estèril, inútil, un fantasma, un egoista,- m’està suggerint la conveniència de fer un canvi radical en la meva vida? Aquest pensament m’ha fet pensar i encara em fa reflexionar molt. Potser hagués estat millor tenir un simple malson que, per terrible que sigui, de seguida s’esvaeix...

Comentaris

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 12-10-2015 | Valoració: 10

    He passat una bona estona. M´agrada com escrius.
    Et llegire
    Montse

  • Existencial[Ofensiu]
    Frederic | 07-10-2015

    Tant sols un somni existencial, o un interrogar-se subconcient a través d'ell, sobre
    el sentit de la vida i el nostre pas per aquest mon, les eternes preguntes, els per-
    ques, el cercar respostes, que hi fem?, perque hi som?, on amen?, el néixer, creixer, reproduir-se i morir, es tant poc, o potser no si aportem el nostre granet de sorra en l'obra de construir un mon millor, encara que ben mirat si fem un cop d'ull
    al que ens envolta de vegades o dubtem.

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140546 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com