Salmòdia

Anselm es deixa endur pel ritme monòton de la salmòdia. Els sons, empeltats de llatinades, lloen les virtuts de la Verge Maria. Tanca els ulls i el seu cos, estabornit pel fred i la fatiga, es desenganxa del terra. A cavall de la melodia, interpretada pels seus germans, es passeja ingràvid per la immensitat del temple, i no pot amagar una rialla entremaliada en veure, a vista d’ocell, la filera de coronetes calbes. Exultant ressegueix amb dits eteris voltes, vitralls i columnes. A sota, els fidels, indiferents al prodigi, escolten la monodia amb un respecte ancestral, mentre els monjos de veu profunda interpreten a l’uníson —Ave Maria, gratia plena, dominus tecum...— l’himne marià. L’ànima pròfuga d’Anselm observa des de les altures la seva figura diminuta i abandonada. De sobte, un llarg i recargolat melisma li anuncia els últims segons corals. Però ara, la font sonora sona llunyana, com provinent d’una dimensió oculta. Al mateix temps, tot allò que l’envolta comença a esvair-se, inesperadament. Apressat comença el descens, al seu costat les parets es polvoritzen i la gernació, impassible, desapareix gradualment, sense més. En un darrer segon, crucial —mentre l’última síl·laba del salm descansa majestuosament sobre una nota remota— assoleix la seva corpenta vaporosa. Abans de fondre’s amb la carcassa reconquerida es desperta del seu ensonyament. El seu cos, nou de trinca i amarat de suor, reposa dolçament en un sofà atrotinat i unes ratlles gravades a la galta testimonien la seva migdiada musical. Mentre s’espavila, el reproductor enceta una nova pista: Anselm es deixa endur pel ritme hipnòtic de la música.