Rotllo de paper de water

Un dia com hui, un dia com tots, tots aquells que he viscut, visc i viuré... És corrent que la gent vaja cada matí o cada nit o a l'hora que siga (no és important l'hora) a expulsar els seus residus fecals (alguns delerosos, altres entre laments) a la tassa de porcellana o ceràmica (o del què hom haja volgut fabricar-la) que solem disposar en l'habitacle de la "maison" que denominem - almenys a ma casa- "cuarto de bany". No he començat aquest escrit per fer patent el mal que parlem a ma casa el català, car tenim un vocabulari més bé castellanitzat que els nostres veïns els espanyols ens han imposat. El cas és que avui, he anat a visitar la tassa blanca (Jacob Roca, com la denomina mon germà) i allí, assegut i mentre em disposava a fer fora de mi tots els mals en forma de matèria orgànica mig descomposta situada a l'intestí gros, he mirat (per primera vegada en setze anys de vida) el rotllo de paper de wàter. Mai m'havia fixat en eixe objecte tan quotidià, tan nostre, tan arrelat a la societat. M'ha sorprès, primer, la forma perfecta, harmonitzada amb l'ambient, que seria benvinguda a qualsevol lloc degut a la concordància palesa entre el blanc òptim de les seues formes i el color aleatori probable o possible de l'habitació més bohèmia i de la més ruda. No he pogut resistir la temptació tenaç de prendre aqueixa obra dels déus en les meues dues mans i, quan l'he hagut entre els ronyosos dits, he pensat que no mereixia aquell plaer diví, que no era digne de contactar físicament amb aquella obra celestial, tan planera i tan delectant al tacte, que he hagut de desar-lo suaument d'on l'havia pres per por d'ofendre el seu creador... Qui podria haver creat allò sabent que encisaria fins i tot l'humà més follament enamorat de la solitud, que provocaria passions com aquella que estava despertant en mi, una passió que derivava en estima i em feia pensar en somnis i fantasies impossibles: Oh! Quin déu la va crear? Qui va ser el sequaç del dimoni que va decidir fer-me sofrir en una il·lusió banal basada en l'amor a un tros de paper (de paper diví i perfecte)? Aleshores he pensat en la forma altra vegada, una conjugació, una successió numèrica infinita, recoberta de paper al voltant d'un cilindre, cercant l'infinit, lliscant a banda i banda en una espiral que Fibonacci i el nombre auri admirarien. Mai he gaudit tant observant una obra humana, fent-la meua per uns moments i delectant-me i fruint del seu contacte i de la seua observació. Dolç rotllo, de blanc pintat, ni en els meus somnis t'hagués imaginat! Sant amor diví de la mà de Déu creat! Narcís en tu es mira; Hades veu en tu la vida i fuig!
I quan he acabat de pensar tot açò, he pres un tros de paper i m'he torcat el cul.