Retrat del poeta català com un malalt crònic però immortal

Entre el poeta llorejat i el poeta maleït hi ha una curiosa paradoxa que, en clau catalana, és més paradoxal encara. Al país on vivim -de grat o per força- hem arribat a tenir, per motius que no venen al cas, un certàmen literari per cada poble (i en són més de 900). A les grans ciutats, però cal afegir un mínim d'un certàmen per districte postal. La quantitat de poetes premiats, per tant, supera totes les teories que es puguin escriure respecte de la relació poeta/no-poeta d'un altre país qualsevol, posem-hi el calurós Senegal o el plàcid Luxemburg. I no obstant... on va a parar tota aquesta poesia? Qui la llegeix?-.

En canvi, Catalunya té un greu dèficit de poetes maleïts, mai premiats als concursos de pobles i viles, que -coses de la vida- acaben per ser els que realment compten.
Ara mateix acabo de llegir un text molt interessant de l'Enric Casasses on explica el periple berlinès, quan va descobrir i estudiar els poetes russos bolxevics (l'ànima de totes les avanatguardes europees, per més que els pesi als francesos). Es dedueix que Casasses voltava els carrers i els bars, llegia i escrivia i formava un cos poètic que ara, tal com jo veig, justifica la llengua en la que escriu, i la fa digna i equiparable a les llengües majoritàries.

Aposto, per tant, per un exercici de suïcidi: Deixem deserts els premis, marxem amb una maleta i uns quants euros, amb una llibreta d'espiral. Fotem-li foc als rodolins i endinsem-nos a la foscor per provar de trobar una llàntia.