Resorgir

Breu. Força breu. Però pel poc que porto llegit teu, dedueixo que és el teu estil (ara ve quan el proper relat que descobreixo és llaaaaaaarg!!!!).

Té imatges que a primer cop d'ull potser passen desapercebudes, però que quan es llegeix repetides vegades considero ben trobades (vés per on!... heheh... acabo de fer un rodolí!).

M'agrada, per exemple, aquesta visió del pou profund que esdevé mirall de la lluna (i que ve a recordar-nos més d'un conte popular), i la idea d'un silenci dilatat (un adjectiu ben peculiar, que aconsegueix captar l'atenció de la lectora). Però la segona estrofa, la que defineix l'amant com a company de gemecs (o així ho he interpretat jo), la trobo encisadora:

Company de gemecs,
ànima de llarga espera,
desfer vull els plecs
d'aquesta feixuga quimera.

Certament, aquesta segona fornada de relats resulta força més interessant.

Una abraçada,

LLIBRE

PS.- Mentre em passejava pels teus relats m'has respost al fòrum. O sigui que: missatge rebut! Gràcies per l'aclariment.

Es tracta d'un poema breu, i a l'hora intens, i encara que no l'hagi pogut copçar del tot desprèn una bellesa i musicalitat increïbles.

Un poema amb una sonoritat increïble, que fa ganes de llegir més d'una vegada.
Paraules que desgranen imatges plenes d'ombres i veus, amagades en el reflex d'aquesta lluna emmirallada i en aquests silencis dilatats.

Sembla un intent de sortir d'un pou de dubtes i incertesa que tenim cadascú de nosaltres en un indret perdut del cor. La lluna és com aquell somni que ens crida des de la superfície de l'aigua.

M'agrada molt com sona i l'enigmàtic missatge que amaga...
Me'l enduc a favorits!
Una abraçada i fins la propera!

Al llegir-te he sentit por. Es estrany. Potser és perquè tinc claustrofovia, i m'he imaginat sent el reflex de la lluna en el fons d'un fosc pou amb poca aigua. Sense sortir, amb les parets llefiscoses.
No em facis cas. No puc diagnosticar una poesia. No en sé. Però m'ha fet gràcia explicar-te les sensacions que m'has trasmés. Crec que l'autor sempre es sorpren quan veu que la gent veu diferentes coses de les que ha volgut dir.
Ho fas molt bé.

el teu poema....La primera estrofa es com la remor del mar.....però plena de lluna i de miralls....

La segona estrofa és dura com el mirall que en que es reflecteixen el gemecs... fred i sense compassió... Fred com el foc als ulls d'una quimera...

Mirall que no tens
ni una espurna de por
no veus els meus ulls
que em preguen descans?
No t'oblidis del foc
que t'ha omplert tantes nits.


Bruixot

Es nota que estas pasant un moment ple de joia i amor

lluna, silenci, soledat, somnis, resorgir del forat tornant a lluitar per allò que brilla en els ulls d'algú que s'estima...
amb quatre pinzellades ho has dit tot i ens has deixat un regust a melangia i esperança.
una abraçada!

favorits. Molt i molt xulo. quina enveja...

la buidor : un bon instant

Felicitats, un bon relat,