RESCAT

Va anar a parar entre Auster i Baudelaire. Encara que l’espai entre Moncada i Saramago era més gran, el destí capriciós el va dipositar, després de dos tirabuixons, sobre els esglaons formats pels volums que anaven des de Trilogia de Nova York fins a Les Flors del Mal. Qualsevol prestatge inferior hauria significat un fracàs per a la seva aerodinàmica naïf, encara que per a la petita mà que l’havia impulsat, hauria estat més senzill el rescat. Ara un esquitx de sanglot s’enlairava, igual que havia fet segons ans l’aparell de paper, en senyal d’impotència. Però ja una mà adulta el rescatava abans que la queixa infantil es convertís en plor. I amb un gest maldestre però ple de nostàlgia el retornava al cel domèstic, en direcció a les petites mans del seu creador que ja s’alçaven per acollir-lo de nou. Ara bé, com sol passar, un corrent imperceptible, provocat potser per una finestra mal tancada, va desviar l’aparell del seu rumb i el va fer aterrar entre un got mig buit i el setrill de l’oli, fent saltar espectacularment unes quantes engrunes de pa.