Rèquiem per una mosca

No sé on havia sentit que, amb els primers freds de la tardor, els insectes voladors desapareixien, just al contrari del que passa amb la calor.
I aquí estava jo, feliç com un gínjol. No hauria de tornar a esprémer les meves dubtoses aptituds mentals per esquivar les seves envestides aèries fins l’any vinent.
Un matí, cap a les onze, tenia les finestres obertes de bat a bat per ventilar la casa amb l’airet fresc però temperat pel sol de mitjans d’octubre mentre remenava, com ara, l’ordinador.
De sobte, situada damunt de l’horitzó que marca la pantalla abatible amb el fons de l’habitació, allà estava ella. Com si fos en Hawkeye a L’últim Mohicà, com si es tractés d’un corneta tocant a Baler per darrera vegada, com si fos...
Era una maleïda, petita i descarada mosca.
Tan a prop la tenia, que vaig esbufegar amb tota la potència que em permetien els meus fumats pulmons intentant que la força huracanada l’enviés a l’altre món. I va desaparèixer per, immediatament sorneguera, posar-se amistosa just damunt del meu braç.
En aquell moment la guerra s’havia declarat.
Jo, encès com una flama, em vaig aixecar de la cadira entre renecs per fer-me amb l’arma més poderosa que tenia a mà: un drap de cuina. De petit, amb el meu germà, fèiem autèntiques batalles. Era una habilitat no gaire difícil d’adquirir. Un cop l’has tastada, fas mans i mànigues per dominar la tècnica: amb una mà s’ha de prendre un extrem del drap i amb l’altre, l’oposat. És recomanable, a fi que la precisió sigui alta, que un cop agafats els dos extrems, es facin unes giravoltes recargolant-lo.
D’aquesta manera, com si fos un punt de mira i amb el braç estès cap a l’objectiu, tensat el drap amb l’altra mà, es deixa anar com si es tractés d’un fuet inquisidor. Les picades a l’esquena, a les cames i, per damunt de tot, a les natges, provocaven el dolor més intens imaginable a aquella edat.
Aquesta traça i encert ens havia facilitat la cacera dels diminuts monstres negres voladors que quedaven com una coca amb ales.
Preparat amb l’artilleria, cofoi per la victòria assegurada, vaig anar a l’encontre. Però no hi era.
Sigil·losament, no fos cas que em sentís, vaig anar de cambra en cambra atalaiant qualsevol racó aeri o terrestre on pogués estar camuflada. Vaig haver de desistir. Resignat, potser havia pres la decisió de sortir per allà on havia entrat, vaig tornar a la feina.
De sobte, no sé d’on, ni com, ni tan sols per què, la tornava a tenir davant dels nassos.
Una sèrie de moviments anàrquics, violents i desmesurats van fer que finalment toqués la bèstia, abatent-la en feroç combat terra-aire.
Atemorida, arraconada contra la paret, es debatia entre la vida i la mort.
No vaig tenir pietat. Ni compassió. Ni caritat.
No vaig pensar en la seva mare, ni en la dona, ni en els fills. I la vaig matar.
Amb repugnància, la vaig recollir salvaguardant els meus dits amb paper higiènic. Un cop que el cabal d’aigua se l’emportà definitivament, vaig sospirar.
I aquell sospir, que gairebé em portà a la hiperventilació, em va omplir d’una estranya tristesa. I em planyo de la meva desfermada violència.
Vaig decidir, doncs, elevar un homenatge per les mosques caigudes per la seva condició de mosques.
I escric aquesta elegia tot escoltant Mozart.