Renego dels homes

Després d’un temps experimentant amb persones del sexe masculí, vull deixar clar que experimentar l’utilitzo com a sinònim de conèixer, deixar-se portar i fins i tot arribar a estimar, i que en cap cas inclou la paraula jugar o fer mal, almenys no de manera intencionada.

Això que anava dient, després d’anys de relacions, aventures i despropòsits, he arribat a la curiosa conclusió que renego dels homes. Si, si, així, tal com raja, no em serveixen per res.

Aquestes línies reflexives són fruit de la meva experiència personal en relacions sexuals i afectives amb barons. Desitjo de tot cor no atemptar contra l’orgull masculí, però si que voldria incitar a la reflexió i sobretot a la comprensió de les necessitats de les dones, que són igual d’importants que les dels homes. Per tant, val a dir que renego dels homes, però no de tots, sinó d’aquells que s’han creuat al meu camí i ho han fet “tant bé com han sabut”, per dir-ho d’alguna manera poc ofensiva, perquè mira que és difícil lluir-s’hi tan poc...

Començaré llançant la següent pregunta sense pèls a la llengua: En quin moment el noi té més dret a arribar a l’orgasme que la noia pel sol fet de ser més senzill? Sense tenir afinitat o coneixement dels gustos de l’altra, esdevé tot un repte, en sóc plenament conscient. Però si vols que s’ho passi la mar de bé, què fas? T’hi entretens mentre investigues com fa en Sherlock Holmes durant les seves aventures.

Donar per suposat el que agrada només pot portar decepcions, en aquest àmbit i en molts. Si tinc ganes de temptejar no em quedaré de braços creuats esperant que caiguin unes instruccions del cel.

El sexe masculí té mecanismes d’acceleració i maneig molt més senzills que el sexe femení però això no justificarà mai que l’home tingui el certificat d’assoliment de l’orgasme a cada coit i en canvi la dona hagi de fer un curset avançat de concentració i sensibilitat per arribar-hi un cop cada cinc intents. Si la situació és més costosa, carrega més sovint les piles perquè el nou succionador de clítoris que han tret al mercat està deixant molt enrere als homes...

Recordo una nit de finals d’estiu, en què el noi que estava coneixent va deixar anar la magnífica frase de: “Pensava que ja havies acabat”. I amb això va sentenciar el sexe d’aquella vesprada. Au festa! No es va ni dignar a seguir jugant per aconseguir el mínim comú múltiple, matemàticament parlant. Un, dos, tres, acabes tu i a mi no em toca res. Com el joc de l’oca en versió masclista. Si jo me n’asseguro de que arribes al clímax, perquè això és fàcil de comprovar en mascles, no pots fer tu el mateix per mi? I si no t’ha quedat clar si “He arribat a Tossa” perquè no t’hi has fixat prou o no en tens ni idea del que m’agrada, únicament cal preguntar.

Doncs no, és més pràctic fer veure que ja ho has donat tot, dir que estàs cansat mentre badalles i quedar-te tant ample deixant anar la frase estrella: “Pensava que ja havies acabat”. Jo també pensava que havies llegit el manual de com fer arribar a l’orgasme a la teva amant i no has ni enllestit el primer capítol.

Aquest fet es va repetir fins a quatre vegades amb la mateixa persona, i a cap d’elles, vaig ser capaç de dir res. El tenia tan idealitzat i me l’apreciava tant que l’última cosa que volia era ofendre’l. Vaig resignar-me, callar i fer veure que les condicions ja m’anaven bé, que m’ho havia passat igual de bé que ell i “Santes Pasques”.

La primera vegada que vaig sentir l’expressió: “Qui fa el que pot no està obligat a més” em va fer certa gràcia. A dia d’avui ja no me’n fa gens, i encara m’indigno més si ho relaciono amb situacions discriminatòries com les que considero que he viscut. La veterania et transforma en una persona inconformista, exigent i sobretot honrada. Podria intercanviar la frase d’abans per la següent: “Qui fa el que pot amb poques ganes, millor que no comenci res”.

Cada cop que m’he enrotllat amb un noi que no era parella com a tal, he normalitzat el fet que jo no quedés del tot satisfeta però ell si. I ara em pregunto, per què he actuat sempre d’una forma altruista? Perquè les noies no som iguals que els nois en aquest sentit? No és aquesta la realitat de moltes dones? No he fet un estudi de camp previ, entrevistant a noies de manera random, però si que m’atreviria a dir, després de llargues i íntimes converses amb amigues, les persones més sinceres, que la majoria d’elles s’han sentit identificades amb la meva demostració i la titllen d’injusta.

L’última desavinença que vaig escoltar d’una amiga també era per posar-se les mans al cap. En aquest cas, els dos estaven intimant fins que ella va decidir parar la diversió. La situació no la feia sentir del tot còmode i va comentar-li al noi. La resposta d’ell va ser de catàleg. Mostrant menys empatia que una persona amb alexitímia, va tenir els collons de dir: “Així em deixaràs?”
Doncs si noi, així et van deixar, a mitges, com a nosaltres la majoria de vegades. Entenc més que ningú el teu desconcert però no n’hi ha per tant, ningú té cap deute pendent amb tu i encara menys si les circumstàncies no hi escauen. Senzillament aquesta vegada el resultat ha estat un empat a zero.

Prou que lluitem per una igualtat de condicions en totes les àrees, ara toca reivindicar també aquesta, la sexual. D’això se’n diu tenir amor propi i no deixar-se trepitjar. Si jo no arribo a l’eretisme, tu tampoc hauries de fer-ho, em sap greu.
Si pensaves que ja era suficient amb l’anècdota d’abans, prepara’t. Dels creadors del: “Pensava que havies arribat”, arriba el: “És la primera vegada, ja hi hem dedicat prou temps”. Indignant!

Us situo: una nit molt romàntica, en un lloc encisador, un bon menjar i encara millor vi i companyia, o almenys això semblava a l’inici. Tot anava sobre rodes, fent gaudir a l’altra persona fins fer-lo acabar. Em sentia poderosa, l’estava fent explotar de plaer, ell ho vivia i jo també. Brutal no? Anava a màximes revolucions perquè m’encantava veure’l en un estat de descontrol i satisfacció i sabia que encara quedava la millor part, la meva.

Doncs no va anar ben bé així. Ell va acabar, i acte seguit, va anar directe al lavabo. Al tornar, ja vestia roba d’estar per casa. Si, si, vestit de cap a peus, samarreta i pantaló de gimnàs i tan tranquil. Es va dirigir cap a la finestra per airejar-se, tot manifestant que havia suat molt i va buscar el seu millor moment, el del cigarret de després. Com aquell qui acaba de fer un àpat copiós i es relaxa perquè ja ho té tot solucionat, es va estirar al llit, em va abraçar i en tres segons, ja roncava.

El meu cap intentava entendre-ho tot. Buscar raons per eximir la falta d’actitud i desinterès cap a la meva persona. Estarà cansat de la feina? S’ha aixecat molt aviat? Hi hem invertit moltes hores..? A no, espera, ara resulta que jo no he treballat, ni m’he aixecat aviat, ni he perdut el temps intentant fer-lo fruir i he complert.

Tenia clar que aquella nit que no seria una nit més. Prou de dir que si a situacions en què no hi ha un denominador comú. Prou de fets capriciosos i desconsiderats. Només em preguntava el perquè. Podeu imaginar el cúmul de sentiments que m’envoltaven: ràbia, impotència, frustració i sobretot, el pitjor d’ells, la decepció.
Ningú està obligat a fer més del que sent i forçar-ho no és una solució. No t’has centrat en mi ni cinc minuts de rellotge. “Tu, tu, tu i només tu”, escoltava de fons cantant en Pablo Alboran.

Vaig decidir marxar a mitja nit, tornar a casa, dormir sola però tranquil·la. Abans d’emprendre el viatge de tornada però vaig transmetre-li tot el que havia experimentat: estava còmode però em sentia menyspreada. Em va respondre ràpidament, i sabeu el què? Em va acusar de dramàtica, segons ell, no eren hores de retrets, que tot s’havia d’haver parlat tranquil·lament fent el cafè el matí següent. I sobretot es va justificar dient que ja havíem fet allò que jo volia, que havíem dedicat suficient temps i que era la situació habitual en una primera vegada. Fantàstic.

Al entrar a casa, vaig confirmar-li la meva arribada com es té per costum entre mares i fills que es preocupen. També vaig afegir-hi que si volia compensar-ho, ja sabia a on trobar-me. Es va ofendre tant el mosso, al saber que jo no havia quedat satisfeta, que va decidir no tornar a parlar-me més, i a banda d’això, també va bloquejar-me. Molt ben gestionat tot, sí senyor!

És el que passa quan fereixes l’orgull d’un home que es pensa que és una màquina sexual. Doncs no et queda res, amic meu, per aprendre, i també per acceptar les crítiques constructives d’algú que és sincer i t’ofereix una dosi de realitat, a la teva salut. Imagino que ningú mai abans li havia dit la veritat amb tantes majúscules. Així que us animo a tots i a totes, insatisfets i insatisfetes, a repartir d’aquesta mateixa dosi, ja que en el fons, és per un bé comú i surt barata.